Eric Toussaint[1]

La president del Parlament grec, Zoé Konstantopoulou, que va decidir crear una comissió d’auditoria del deute grec, em va sol·licitar que col·labori activament en ella. La corresponsal de Le Monde a Atenes, va escriure recentment: «La president va prometre sobretot la creació en les properes setmanes d’un comitè d’auditoria del deute grec. El seu objectiu és determinar el seu eventual caràcter odiós, il·legal o il·legítim dels deutes públics contrets pel govern grec”, va precisar, fent al·lusió als diversos casos de corrupció i a l’opacitat que envolta la compra d’armes pel seu país. “El poble té el dret de demandar que la part del deute que és il·legal, si això resultés de la tasca de la comissió, sigui anul·lada.” Una declaració explosiva, mentre el govern grec, que tant temps va desitjar l’anul·lació d’un tram del deute, sembla que s’ha rendit en aquestes últimes setmanes als arguments dels seus creditors, i ja no parli més de reestructuració. És en aquest complex context que escric el que segueix. [2]

Sense pretensió de ser exhaustiu i de tenir l’última paraula, es pot avançar les definicions següents:

• Deute públic il·legítim: deute contret pels poders públics sense respectar l’interès general o en perjudici de l’interès general.
• Deute il·legal: deute contret en violació de l’ordre jurídic o constitucional aplicable.
• Deute públic odiós: originada en crèdits concedits a règims autoritaris, o imposant condicions que violen els drets socials, econòmics, culturals, civils o polítics de les poblacions afectades pel pagament d’aquest deute.
• Deute públic insostenible: deute la devolució del qual condemna a la població d’un país a l’empobriment, a una degradació de la salut i de l’educació pública, a l’augment de l’atur, fins i tot a la subalimentació. En definitiva, un deute el pagament del qual implica el no respecte dels drets humans fonamentals. En altres paraules: el seu reemborsament impedeix als poders públics garantir els drets humans fonamentals.

La realització d’una auditoria del deute públic efectuat per la ciutadania o sota control ciutadà, combinada, en certs casos, amb una suspensió unilateral i sobirana de la devolució del deute públic, permetrà arribar a una anul·lació/repudi de la part il·legítima, odiosa, insostenible i/o il·legal d’aquest deute i reduir fortament la resta.

Els deutes públics acumulats a causa de rescats bancaris, tal com van ser realitzats, constitueixen un exemple típic de deutes il·legítims. No està exclòs que a certs països també siguin il·legals. Poden ser igualment insostenibles, com en el cas de Grècia, de Xipre, d’Irlanda…

Els deutes reclamats per la Troica a Grècia, Portugal, Irlanda i Xipre són alhora il·legítimes (van en contra de l’interès general), odioses (estan lligades directament a les imposicions de part del creditor, la Troica, i comporten violacions de les relacions contractuals i dels drets econòmics i socials), insostenibles (el seu pagament va produir la degradació dramàtica de les condicions de vida d’una part important de la població) i en alguns casos il·legals (com a Grècia, on la Constitució no va ser respectada davant la pressió de la Troica i amb la complicitat del propi govern grec de torn sotmès a aquests designis).

El punt 9 de l’article 7 del Reglament (UE) nº 472/2013 del Parlament Europeu i del Consell del 21 de maig de 2013 —que ja havíem denunciat perquè constitueix la posada sota tutela dels Estats membres sotmesos a plans d’ajust estructural— prescriu per a aquests països la realització d’una auditoria integral a fi de determinar perquè l’endeutament va augmentar de manera exagerada i desvetllar irregularitats. Heus aquí el text complet del punt 9 del citat article 7: «Un Estat membre sotmès a un programa d’ajust macroeconòmic efectuarà una auditoria exhaustiva de les seves finances públiques amb la fi, entre altres coses, d’avaluar les raons per les quals s’ha incorregut en nivells excessius d’endeutament i de detectar qualsevol possible irregularitat.» [3]

El govern d’Antonis Samaras es va abstenir d’aplicar aquesta disposició del reglament per així ocultar a la població grega els veritables motius de l’augment del deute i les irregularitats vinculades sobre aquest tema. Al novembre de 2012, el Parlament dominat per la dreta havia rebutjat la moció presentada per Syriza per a la creació d’una comissió de recerca sobre el deute, amb 167 vots en contra, 119 a favor i cap abstenció.

La participació ciutadana resulta fonamental de cara a un procés d’auditoria que es vol sigui rigorós i independent. Però cal destacar que en el reglament abans citat, en el seu article 8, es recomana la participació «dels interlocutors socials i de la societat civil» en l’elaboració d’un «programa d’ajust macroeconòmic». Raó de més perquè aquests actors s’incorporin activament a l’auditoria.

Alguns elements clau que la realització de l’auditoria podria treure a la llum:

El deute grec, que representava el 113 % del PIB el 2009 abans de l’esclat de la crisi al país i la intervenció de la Troica, que posseeix les 4/5 parts d’aquest deute, va passar al 185 % del PIB al desembre del 2014. Per tant, després de la intervenció de la Troica es va produir un augment molt fort del deute.

A partir de 2010 i fins a 2012, els crèdits concedits per la Troica a Grècia van servir en gran part per reemborsar als creditors durant aquest període, a saber, els bancs comercials de les principals economies de la UE, començant per les entitats alemanyes i franceses.[4] Prop del 80 % del deute grec en 2009 estava en mans de bancs comercials de països de la UE. Entre aquests, solament els bancs alemanys i francesos mantenien entorn del 50 % del total dels títols públics grecs.

Una auditoria del deute grec mostrarà que els bancs privats europeus van augmentar amb intensitat els seus crèdits a Grècia entre finals de 2005 i 2009 (els crèdits es van incrementar en més de 60.000 milions d’euros, passant de 80.000 milions a 140.000 milions), sense considerar la capacitat de Grècia per retornar-los. Els bancs van actuar de manera temerària, convençuts que les autoritats europees vindrien en el seu auxili en cas de problemes. Paulo Nogueira Batista i Philippe Legrain, eren respectivament director executiu de l’FMI i conseller del president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, al moment del préstec de la Troica en 2010. En un documental difós recentment per Arte[5], M. Batista afirma que tots els administradors de l’FMI sabien abans de votar la concessió del préstec que aquest servia en realitat per «salvar als bancs francesos i alemanys, no a Grècia»[6] . Philippe Legrain ho va completar precisant que: «els directius de l’FMI van ser pressionats pel director de l’FMI en aquest moment, Dominique Strauss-Kahn, qui aspirava a la presidència de França, i per tant no volia imposar pèrdues als bancs francesos. D’altra banda, els bancs alemanys havien convençut a Angela Merkel que seria dramàtic que perdessin diners. Llavors els governants de la zona euro van decidir fer com si Grècia travessés solament unes dificultats passatgeres». Per a això, «van eludir un principi essencial d’una clàusula de Maastricht, la que impedeix el rescat. Van concedir préstecs a Atenes no per salvar Grècia, sinó per a salvar als bancs francesos i alemanys que havien tingut la inconsciència de concedir préstecs a un Estat insolvent».

Una auditoria del deute grec demostrarà que els bancs privats europeus van augmentar fortament els seus crèdits a Grècia entre finals del 2005 i 2009 (els crèdits van tenir un augment de més de 60.000 milions de €, passant de 80.000 milions a 140.000 milions), sense tenir en compte la capaciteu real de Grècia per reemborsar-los. A més, van prestar a Grècia a un interès molt baix (0,35 % a tres mesos a l’octubre de 2009; 4,5 % a 10 anys en aquest mateix mes[7] quan Alemanya prestava, en mitjana, al voltant del 3,3%, en la mateixa època i pel mateix termini)[8]. Els bancs van actuar d’una manera arriscada, sense verificar la solvència de Grècia, convençuts que les autoritats europees acudirien en la seva ajuda en cas de que hi hagués algun problema.

Els bancs comercials van ser així reemplaçats per la Troica, qui va passar a ser el principal creditor de Grècia des de finals de 2010.

L’auditoria analitzarà la legitimitat del pla de rescat. Resulta aquest conforme als tractats de la UE (principalment l’article 125, que prohibeix a un Estat membre fer-se càrrec dels compromisos financers d’altres Estats membres)? Els prestadors públics en 2010 (és a dir, els 14 Estats membres que van concedir préstecs a Grècia per un total de 53.000 milions d’euros, el FMI, el BCE, la Comissió Europea, etc.), van respectar el principi d’autonomia de la voluntat del prestatari, a saber, Grècia? O es van beneficiar de la seva angoixa, davant els atacs especulatius dels mercats financers, per imposar-li contractes que anaven en contra de l’interès de la població? Aquests prestadors, van imposar condicions lleonines, sobretot en exigir, per a la seva devolució, tipus d’interès exagerats?[9]

Es tracta així mateix d’auditar l’acció de l’FMI. Sabem que en el si de la direcció del Fons diversos directors executius (els de Brasil, Suïssa, Argentina, L’Índia, Iran, Xina i Egipte) van mostrar les seves grans reserves pel que fa al préstec acordat per l’FMI, afirmant sobretot que Grècia no seria capaç de retornar-ho donades les polítiques que se li imposaven[10]. El govern grec, va sol·licitar a l’administració encarregada de les estadístiques, de connivència amb l’anterior director gerent del Fons, falsejar les dades exactes a fi de presentar un butlletí sobre la salut financera del país, tan dolent, que permetés al FMI engegar un pla de rescat? Diversos alts funcionaris grecs així ho afirmen.

Ha sobrepassat el BCE, de manera greu, les seves prerrogatives en exigir al Parlament grec que legislés sobre el dret de vaga, la sanitat, el dret d’associació, l’educació i també sobre la fixació de salaris, d’acord a les seves exigències?

Al març de 2012, la Troica va organitzar una reestructuració del deute grec que va ser presentada al seu moment com un èxit. Recordem que el llavors primer ministre, Yorgos Papandréu, va anunciar a principis de novembre de 2011, el vespre anterior a una reunió del G-20, la seva intenció de convocar un referèndum per a febrer de 2012 sobre aquesta reestructuració del deute preparat per la Troica. A causa de la pressió d’aquesta, aquell referèndum mai va tenir lloc i se li va retirar el dret al poble grec a pronunciar-se sobre els nous deutes. Els grans mitjans de comunicació van donar ressò al discurs que la reestructuració permetria reduir el deute grec en un 50 %. En realitat, aquest deute és major en 2015 que en 2011, l’any previ a la gran anul·lació del supòsit 50 %. L’auditoria mostrarà que aquesta operació de reestructuració, que constitueix una vasta enganyifa, estava vinculada a l’aprofundiment de les polítiques contràries a l’interès de Grècia i de la seva població.

L’auditoria haurà d’avaluar si les estrictes condicions imposades per la Troica a Grècia, en contraprestació als crèdits, constitueixen una violació d’una sèrie de tractats i convencions que han de ser respectats tant pels creditors com pel prestatari, Grècia. El professor de Dret, Andreas-Fischer-Lescano, comissionat per la Càmera de Treball de Viena, va demostrar de manera irrefutable que els programes de la Troica són il·legals en virtut del dret europeu i del dret internacional. Les mesures definides als programes d’ajust als quals Grècia va ser sotmesa i les polítiques concretes que són la conseqüència directa d’això violen una sèrie de drets fonamentals, tals com el dret a la sanitat, a l’educació, a l’habitatge, a la seguretat social, a un salari just, però també a la llibertat d’associació i a la negociació col·lectiva. Tots aquests drets estan protegits per nombrosos textos jurídics a escala internacional i europea, com la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, el Conveni Europeu de Drets Humans, la Carta Social Europea, els dos pactes de l’ONU sobre Drets Humans, la Carta de les Nacions Unides, la Convenció sobre els Drets del Nen de l’ONU, la Convenció de l’ONU sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, així com els convenis de l’Organització Internacional del Treball (OIT), que tenen l’estatus de Principis Generals del Dret (PGD). La llista d’articles conculcats pels memoràndum imposats a Grècia, que mostra escrupolosament el professor Fischer-Lescano és impressionant i compromet la responsabilitat jurídica de les entitats que conformen la Troica, o aquelles engegades per aquesta (com el Mecanisme Europeu d’Estabilitat, per exemple).

Un recent estudi realitzat per Margot I. Salomon, directora del Centre d’Estudis de Drets Humans de la London School of Economics and Political Science, reforça el veredicte del professor Fischer Lezcano.

Margot Salomon recorda en aquest estudi, titulat «Of Austerity, Human Rights and International Institutions»[11], que les organitzacions que componen la Troica han de respectar imperativament les convencions europees i internacionals, com la Carta Social Europea i el Pacte Internacional sobre els Drets Econòmics, Socials i Culturals. Sobre aquest tema, no poden imposar als Estats mesures que conduirien a la violació de drets humans, com el Comitè de l’ONU sobre els drets econòmics, socials i culturals ja ho ha recordat en moltes ocasions[12].

Aquest estudi demostra així mateix que la responsabilitat jurídica de la Troica en la violació dels drets de la població grega és total, ja que està implicada en tots els nivells de l’elaboració i l’aplicació de l’acord. Contràriament a les declaracions del FMI, segons les quals els Estats decideixen ells mateixos les seves polítiques, Grècia estava sota la tutela dels seus creditors i sense cap marge de maniobra[13]. Aquestes il·legalitats, que la Comissió d’auditoria ha d’establir, impliquen la nul·litat dels compromisos del govern precedent amb la Troica, convertida en «institució», inclosos els préstecs atorgat a Grècia en contrapartida de l’aplicació d’aquests acords il·legals.

L’auditoria determinarà si, com exigeix el Reglament (UE) nº 472/2013 del Parlament Europeu i del Consell del 21 de maig de 2013, abans citat, el «programa d’ajust macroeconòmic respecta plenament l’article 152 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea i l’article 28 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea». L’auditoria ha de verificar igualment si s’ha respectat el següent passatge del Reglament: «Els esforços de consolidació pressupostària establerts al programa d’ajust macroeconòmic tindran en compte la necessitat de garantir recursos suficients per a les polítiques fonamentals, com l’educació i la salut.» Es tracta així mateix de verificar si s’ha aplicat aquest principi fonamental del Reglament: «En l’article 9 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE) es disposa que, en la definició i execució de les seves polítiques i activitats, la Unió tindrà en compte les exigències relacionades amb la promoció d’un nivell d’ocupació elevada, amb la garantia d’una protecció social adequada, amb la continuació de la lluita contra l’exclusió social i amb un nivell elevat d’educació, formació i protecció de la salut humana.» Es tracta de contraposar això amb l’informe d’avaluació de linici del segon programa d’ajust estructural, publicat a l’abril de 2014 pels serveis competents de la UE, i en el qual els autors es feliciten de la reducció d’un 20 % de les ocupacions públiques gregues[14]. En el requadre titulat «Relats d’assoliments del programa d’ajust econòmic» (Success Stories of the Economic Adjustment Programme) es pot llegir que les reformes del mercat laboral van permetre reduir el salari mínim legal i suprimir 150.000 ocupacions en l’Administració Pública («decrease in general government employement by 150,000», p. 10).

L’auditoria haurà de demostrar que les mesures dictades pels creditors constitueixen regressions manifestes en l’exercici dels drets humans fonamentals i la violació flagrant d’una sèrie de tractats. Es poden identificar importants irregularitats. En conseqüència, la comissió encarregada de l’auditoria podrà emetre una opinió argumentada sobre la legalitat, la il·legitimitat i fins i tot la nul·litat del deute contret per Grècia amb la Troica.

Pel que fa als deutes anteriors a la intervenció de la Troica, a partir de maig de 2010. [15]

En primer lloc, està el deute contret per la dictadura dels coronels, que es va quadruplicar entre 1967 i 1974. Evidentment, aquest deute respon al qualificatiu d’odiosa[16].

A continuació, ens trobem amb l’escàndol dels Jocs Olímpics de 2004. Segons Dave Zirin, quan, el 1997, el govern va anunciar amb orgull als ciutadans grecs que Grècia tindria l’honor d’acollir set anys més tard els Jocs Olímpics, les autoritats d’Atenes i el Comitè Olímpic Internacional van preveure un pressupost de 1.300 milions de dòlars. Alguns anys més tard, el cost s’havia multiplicat per quatre i s’elevava a 5.300 milions de dòlars. Just després dels Jocs, el cost oficial aconseguia la suma de 14.200 milions de dòlars[17]. Actualment, segons diferents fonts, el cost real sobrepassaria els 20.000 milions de dòlars.

Nombrosos contractes signats entre les autoritats gregues i les grans empreses privades estrangeres continuen provocant l’escàndol des de fa diversos anys a Grècia. Aquests contractes van implicar un augment del deute. Podem citar diversos exemples que van saltar als titulars de la premsa a Grècia:

— L’escàndol dels submarins alemanys (produïts per HDW, que va ser absorbida per Thyssen) per un valor global de 5.000 milions d’euros —submarins que des del començament presentaven el defecte d’escorar-se enormement cap a… l’esquerra—, i de tenir un equipament electrònic defectuós. Una recerca judicial sobre les eventuals responsabilitats (corrupció) d’exministres de defensa està en curs.

— Diversos contractes signats amb la transnacional Siemens, acusada —tant per la justícia alemanya com per la grega— d’haver pagat comissions i altres suborns al personal polític, militar i administratiu grec per una suma de prop de 1.000 milions d’euros. El principal dirigent de la firma Siemens-Hellas[18], que va reconèixer haver «finançat» als dos grans partits grecs, va fugir el 2010 a Alemanya i la justícia alemanya va rebutjar la demanda d’extradició realitzada per la justícia grega. Aquests escàndols inclouen la venda, per Siemens i els seus associats internacionals, del sistema antimíssils Patriot (en 1999, amb 10 milions d’euros de suborns), la digitalització dels centres telefònics del OTE[19] (Organisme Grec de Telecomunicacions) (suborns per 100 milions d’euros), el sistema de seguretat «C4I» comprat amb ocasió dels JJ OO de 2004 i que mai va funcionar, la venda de material als ferrocarrils grecs (SEK), la venda del sistema de telecomunicacions Hermes a l’exèrcit grec i la de costosos equipaments als hospitals del país.

Al començament de març de 2015, va començar a Atenes un procés sobre un dels nombrosos casos de corrupció en els quals està implicada la firma Siemens, el relacionat amb l’OTE. Entre els 64 sospitosos, 13 són ciutadans alemanys, executius de la societat mare. Segons la decisió dels jutges, Siemens hauria lliurat uns 70 milions d’euros per aconseguir un contracte i per digitalitzar la xarxa grega de telecomunicacions pública de l’època, OTE (el contracte data de 1997). Entre els sospitosos estava l’exhome fort de Siemens Hellas, Michalis Christoforakos, que va fugir a Alemanya i que les autoritats alemanyes es neguen a extraditar a Grècia. Les acusacions fan referència al «blanqueig de diners» i a la «corrupció activa i passiva». Theodoros Tsoukatos, conseller de l’exprimer ministre Kostas Simitis (PASOK)[20], també està en la llista de sospitosos. «Pel que sembla Tsoukatos hi hauria distribuït 1.000.000 de Deustche Mark i que els fons s’haurien trobat en els comptes del PASOK.». Els altres sospitosos són executius superiors de la filial grega de Siemens, així com ciutadans alemanys que haurien acceptat suborns i comissions. L’únic polític grec que, fins ara, ha estat condemnat en relació amb aquest escàndol és l’exministre de Transports Tasos Mantelis, qui va rebre com a condemna tres anys de presó en suspens en 2011, després d’haver admès la culpabilitat d’haver acceptat pagaments de 450.000 Deutsche Marks (230.000€) de Siemens entre 1998 i 2000.

Pel que fa al període anterior a la crisi de 2010, l’auditoria també haurà d’investigar la intervenció activa de Goldman Sachs en el maquillatge dels comptes de Grècia i l’impacte que això va tenir sobre el deute[21]. Així mateix caldrà demostrar l’efecte dels regals brindats per les autoritats gregues als bancs grecs i com un dels principals imperis financers grecs, el del magnat Bategueu, es va beneficiar de manera il·legítima quan no il·legal. S’haurà d’analitzar també l’impacte de l’ingrés a la zona euro sobre el deute grec.

Conclusió. L’auditoria demostrarà que una part molt gran del deute grec contret tant en el període precedent a l’intervenció de la Troica com en el posterior és il·legítima, il·legal, odiosa i insostenible. L’auditoria revelarà així mateix la responsabilitat dels qui es van beneficiar d’aquesta, tant a Grècia com en l’àmbit internacional: en els mitjans financers, en el de les grans empreses industrials, així com en el cor de les institucions europees.

Zoe Konstantopoulou, en ocasió de la seva investidura com a president del Parlament grec, va afirmar: «S’emprendran iniciatives a fi que el Parlament contribueixi de manera essencial a promoure les reivindicacions per l’anul·lació de la major part del deute, de la integració de clàusules de creixement i de garanties de contenció de la crisi humanitària, i d’ajuda al nostre poble. La diplomàcia parlamentària no és un cerimonial ni l’equivalent de les relacions públiques.» I va afegir: «La demanda d’una solució equitativa i beneficiosa per al nostre poble, mitjançant l’anul·lació del deute i la moratòria dels reemborsaments ha de ser objecte d’una campanya interparlamentària de reivindicació, basada en la informació de viva veu d’altres parlaments i assemblees parlamentàries, però també dels pobles europeus que ja es mobilitzen en solidaritat amb el nostre poble.»[22]

Com Zoe Konstantopoulou va declarar el 7 de març de 2015 a Le Monde, «El poble té el dret de demanar que la part il·legal del deute, si la comissió la verifica, sigui eliminada.»

Eric Toussaint

www.cadtm.org

345 Avenue de l’Observatoire

4000 Liège

Belgique

[1] Eric Toussaint, doctor en ciències polítiques, és portaveu del CADTM internacional i membre del consell científic d’ATTAC França. És autor dels llibres Bancocracia, Icaria, Barcelona, 2014, http://cadtm.org/Bancocratie; Proceso a un hombre ejemplar. Jacques de Groote, director ejecutivo del FMI y del Banco Mundial durante 20 años, edició digital, http://cadtm.org/Proceso-a-un-hombre-ejemplar (2014); Una mirada al retrovisor: el neoliberalismo desde sus orígenes hasta la actualidad, Icaria editorial, 2010.

[2] Vegi’s: http://www.lemonde.fr/international/article/2015/03/07/l-incorruptible-de-la-vouli-figure-de-syriza_4589258_3210.html publicat el 7 de març de 2015. I també http://fischer02003.over-blog.com/2015/03/biographie-de-zoe-konstantopoulou.html

[3] Reglament (UE) Nº 472/2013 del Parlament Europeu i del Consell, de 21 de maig de 2013 sobre el reforçament de la supervisió econòmica i presupostària dels Estats meembres de la zona euro l’estabilitat financera dels quals experimenta o corre el risc d’experimentar greus dificultats. Disponible a http://eur-lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=OJ:L:2013:140:0001:0010:ES:PDF

[4] C. Lapavitsas, A. Kaltenbrunner, G. Lambrinidis, D. Lindo, J. Meadway, J. Michell, J.P. Painceira, E. Pires, J. Powell, A. Stenfors, N. Teles : “The eurozone between austerity and default”, RMF, septembre, 2010. http://www.researchonmoneyandfinance.org/index.php/publication/eurozone-reports/33-second-rmf-report-on-the-eurozone-crisis-eurozone-between-austerity-and-default Vegi’s també, Éric Toussaint “Grecia-Alemania: ¿Quién debe a quién? (2) Los acreedores protegidos y el pueblo griego sacrificado”. Publicat l’11 d’octubre de 2012, http://cadtm.org/Grecia-Alemania-Quien-debe-a-quien,8423

[5] Documental de Harald Schumann «Puissante et incontrôlée: la troïka». Vegi’s la transcripció quasi completa realitzada pel CADTM: http://cadtm.org/Comment-la-Troika-s-est-erigee-en publicada l’11 de març de 2015

[6] Vegi’s: http://www.marianne.net/on-renfloue-grece-sauver-les-banques-francaises-allemandes-100231807.html

[7] Vegi’s: http://www.investing.com/rates-bonds/greece-10-year-bond-yield-historical-data

[8] Vegi’s: http://www.investing.com/rates-bonds/germany-10-year-bond-yield-historical-data

[9]  Els tipus exigits, que eren del 4 % al 5,5 % en 2010-1011, es van reduir a al voltant de l’1 % el 2012 davant les protestes que van surgir des de diferents llocs (incloent el govern irlandés, al que se li va impossar també un tipus molt elevat a finals de 2010). Al reduïr considerablement els tipus d’interés, els 14 Estats van reconèixer de fet que les taxes anteriorment exigides eren exagerades. El 2010-2011 els interessos abonats per Grècia a França es van el·levar a 437 milions d’euros. Veure http://www.assemblee-nationale.fr/13/pdf/rapports/r2857-tI.pdf

[10] Vegi’s les revelacions publicades pel Wall Street Journal: http://blogs.wsj.com/economics/2013/10/07/imf-document-excerpts-disagreements-revealed/ Vegi’s també http://greece.greekreporter.com/2013/10/08/secret-imf-report-shows-greek-bailout-worries/

[11] http://papers.ssrn.com/sol3/papers.cfm?abstract_id=2550773, publicat el 29 de novembre de 2014

[12] CESCR, General Comment No. 18, The Right to Work (art 6), (35th session, 2005) UN Doc. E/C12/GC/18 (2005), para. 30; CESCR, General Comment No. 19, The Right to Social Security (Art. 9), (39th session, 2008) UN Doc. E/C.12/GC/19, para. 58 «States parties should ensure that their actions as members of international organizations take due account of the right to social security. Accordingly, States parties that are members of international financial institutions, notably the International Monetary Fund, the World Bank, and regional development banks, should take steps to ensure that the right to social security is taken into account in their lending policies, credit agreements and other international measures. States parties should ensure that the policies and practices of international and regional financial institutions, in particular those concerning their role in structural adjustment and in the design and implementation of social security systems, promote and do not interfere with the right to social security».

[13] Pàgina 8: «According to the IMF, ‘the member country has primary responsibility for selecting, designing, and implementing the policies that will make the IMF-supported program successful’ The recent move by the IMF to national ‘ownership’ is not however easily reconciled with the ‘specific’ terms and requirements provided for in the Memoranda with Greece which are categorical on the extent of Troika oversight and explicit in its substantive prescriptions: ‘The [Greek] authorities commit to consult with the European Commission, the ECB and the IMF on adoption of policies that are not consistent with this memorandum’; ‘Actions for review’ include the adoption of reform by Parliament (of the pension system to ensure its medium- and long-term sustainability); ‘… reform will be designed in close consultation with European Commission, IMF and ECB staff, and its estimated impact on long-term sustainability will be validated by the EU Economic Policy Committee’. The 2012 Memorandum of Understanding provides that ‘Greece commits to consult with the European Commission, the ECB and the IMF staff on the adoption of policies falling within the scope of this Memorandum allowing sufficient time for review’ and further: ‘Disbursement are subject to quarterly reviews of conditionality for the duration of the arrangement»

[14] European Commission, Directorate-General for Economic and Financial Affairs, The Second Economic Adjustment Programme for Greece, Fourth Review – abril 2014, p. 3, verhttp://ec.europa.eu/economy_finance/publications/occasional_paper/2014/pdf/ocp192_en.pdf. L’informe te 304 pàgines.

[15] Una part dels elements mencionats en aquesta secció prové de l’estudi que vaig realitzar el 2011 http://cadtm.org/Grece-Tout-un-symbole-de-dette Aquest treball va ser publicat, en anglès, a Atenes dins d’Elena Papadopoulou and Gabriel Sakellaridis (Edited by), THE POLITICAL ECONOMY OF PUBLIC DEBT AND AUSTERITY IN THE EU, Transform, Athens, 2012. Entre els autors: Yanis Varoufakis, Alexis Tsipras, Nicos Chountis, Yiannis Dragasakis, Euclid Tsakalotos, Eric Toussaint,… http://transform-network.net/uploads/tx_news/public_debt.pdf

[16] Segons Alexander Sack, teòric de la doctrina del deute odiós «Si un poder despòtic contrau un deute, no segons les necessitats i els interessos de l’Estat, sino per a fortificar el seu règim despòtic, per a reprimir la població que el combat, aquest deute és odiós per a la població de tot l’Estat […] Aquest deute no és obligatori per a la nació: és un deute del règim, un deute personal del poder que el va contraure, i conseqüentment deixa d’existir amb la caiguda d’aquest poder.» (Sack, 1927). Per a una presentació sintètica, vegi’s la posició del CADTM Bèlgica sobre la doctrina del deute odiós i la seva estratègia jurídica per a la seva anul·lació http://www.cadtm.org/La-posicion-del-CADTM-Belgica i també «Deuda ilegítima: la actualidad de la deuda odiosa. Posición del CADTM internacional» http://www.cadtm.org/La-actualidad-de-la-doctrina-de-la

[17] Dave Zirin, «The Great Olympic Scam, Cities Should Just Say No www.counterpunch.org/zirin07052005.html: «però per a aquells amb curta memòria, només han d’observar els Jocs d’estiu 2004 a Atenes, que van destrossar l’economia grega. El 1997, quan Atenes “va guanyar” els jocs, els dirigents de la ciutat i del Comité Olímpic Internacional van calcular un cost de 1.300 milions. Quan es va donar publicidad al pressupost real, aquest va pujar a 5.300 milions . Quan van acabar els Jocs, Grècia havia gastat al voltant de 14.200 milions, originant un dèficit rècord al país.»

[18] Vegi’s un resum detallat de l’escàndol Siemens-Hellas a http://www.scribd.com/doc/14433472/Siemens-Scandal-Siemens-Hellas Els delictes que la justícia alemanya incriminava a Siemens eren tan evidents que per a evitar una condemna clara i contundent, l’empresa va acceptar pagar una multa de 201 milions d’euros l’octubre de 2007 a les autoritats alemanyes. Aquest escàndol va tacar l’imatge de Siemens de tal forma, que per a netejar-la el portal Internet de la transnacional anuncia amb bona visibilitat que ha dotat un fons de lluita contra la corrupció amb 100 milions de dòlars. Vegi’s: http://www.siemens.com/sustainability/en/compliance/collective_action/integrity_initiative.php

[19] Vegi’s:

http://www.greece.com/news/7358/Court_says_64_to_be_tried_in_Siemens_bribery_scandal.html i http://www.okeanews.fr/20150309-scandale-siemens-ote-proces-pour-64-suspects-dont-13-allemands

[20] Kostas Simitis va presidir el PASOK i va ser primer ministre de 1996 a 2004.

[21] Vegi’s especialment el documental difòs per Arte: «Goldman Sachs – La banque qui dirige le monde» a partir del minut 39, https://vimeo.com/49904381

[22] Vegi’s http://cadtm.org/Discours-prononce-par-Zoe publicat el 14 de febrer de 2015

[ATTAC Acordem no es fa responsable de les opinions publicades si no estan signades per la pròpia organització.]