On és el gir social demanat per Esquerra Republicana de Catalunya?

Les eleccions catalanes del passat dia 25 de novembre van donar com a resultat un Parlament en el que el partit que des de el govern anterior va impulsar les polítiques de retallades dels serveis públics i agressions als drets socials, Convergència i Unió, va patir un clar retrocés (passant de 62 a 50 diputats), i els partits que de manera clara es van oposar a aquestes polítiques, posant-se al costat dels moviments ciutadans, van crèixer (ICV-EIUA van passar de 10 a 13 diputats i la CUP va entrar al Parlament amb 3). Si comptem també el creixement experimentat per ERC (de 10 van passar a 21 diputats) que també en part cal atribuir a la seva actitud contra de les retallades, crec que la ciutadania catalana va expressar de manera clara la seva voluntat de que s’acabés amb aquestes polítiques antisocials.

Doncs bé, fa pocs dies, Artur Mas va obtenir la investidura com a President amb el suport del seu partit (CiU), i també d’Esquerra Republicana de Catalunya, que, entre altres condicions, va posar la de que es produís un gir social i un canvi en les polítiques de retallades.

Per aixó, al conèixer la composició del seu nou Govern, a molts ens ha sorprès que (si bé s’ha exclòs a alguns impresentables com el Sr. Mena) s’ha mantingut al Sr. Boi Ruiz com a Conseller de Salut.

El curriculum del Sr, Ruiz i el seu comportament durant els 2 anys que ha estat al càrrec del Departament, no respon al canvi de política exigit per el resultat electoral i proclamat per ERC.

En efecte, el Sr. Ruiz és el Conseller que Artur Mas va cooptar del sector sanitari privat (era president de la patronal de la sanitat privada catalana), i que, després d’estrenar-se recomanant als catalans que s’apuntessin a una mútua, s’ha dedicat durant dos anys no a defensar i millorar la sanitat pública (com seria la seva obligació), si no a retallar-la i debilitar-la  i a afavorir a la privada.

D’entrada va nomenar com a alts càrrecs del departament a persones amb interessos a la sanitat privada que els feia incompatibles amb la defensa de l’interès públic (el cas més conegut és el del Sr. Josep Prat, que va ser gerent de l’Institut Català de la Salut al mateix temps que membre del consell d’administració de la multinacional d’assegurances USP).

Durant el seu mandat, s’ha produït el deteriorament de l’assistència hospitalària (tancament de llits, plantes i quiròfans, reducció i empitjorament de les condicions laborals del personal afectant a més de 5.000 treballadors) que ha provocat un increment del 40 % en les llistes d’espera mai vist en l’època democràtica; el deteriorament de l’atenció primària (tancament de Centres d’Assistència Primària, reducció del personal que ha fet que el 80 % dels metges tinguin més de 1.600 cartilles superant el límit per una assistència de qualitat) i de l’assistència urgent (tancament total o nocturn de centres i consegüent augment de les distàncies que ha produït el colapse dels centres i com a mínim dos casos de mort que estan als tribunals); i la reducció o eliminació de molts programes de medecina preventiva i promoció de la salut i dels de lluita contra malalties concretes (50 % de reducció en els de lluita contra la sida).

La introducció dels copagaments (el més conegut, el de l’euro per recepta que afecta als medicaments, pero també altres com el transport sanitari no urgent) ha estat un altra de les mesures que, lluny d’afavorir, està perjudicant la salut dels ciutadans amb menys poder adquisitiu (jubilats, dones, immigrants, malalts crònics, etc.). Tot això, sense adoptar cap mesura d’estalvi que pogués incomodar a la indústria farmacèutica (foment dels genèrics, adquisició de medicaments mitjançant subhastes) com sí que han fet altres comunitats autònomes.

Pel que fa a la sanitat privada, durant aquests dos anys els centres privats concertats han tingut un tracte privilegiat respecte als centres públics, de manera que les retallades en el pressupost dels concerts han estat més de la meitat inferiors a les dels centres de l’ICS. Això, junt amb que no s’ha fet cap iniciativa per controlar més la gestió dels centres concertats, a pesar de les denúncies de malbaratament i corrupció en la gestió dels diners públics per part d’alguns d’aquests centres que han donat lloc a investigacions judicials i parlamentàries (Consorci Maresme-La Selva, Sant Pau, Reus, i altres).

Amb aquest curriculum, què podem esperar del Sr. Boi Ruiz si no la continuació de les mateixes polítiques? Com justifica ERC el seu suport a aquest Govern?

En aquest sentit, cal recordar a Esquerra Republicana el que deia el seu programa pel que fa a salut i sanitat:

• Represa immediata de totes les comissions d’investigació parlamentàries de les causes obertes envers el desviament de diners públics en la sanitat catalana (pàgina 43 paràgraf 2 del programa) : es tracta de les comissions sobre els casos Prat, Bagó, Manté, Crespo, etc.
• No aplicació a Catalunya del Real Decreto 16/2012 del Govern espanyol
• (pàgina 43 paràgraf 3 del programa): el que vol dir igualar les condicions d’assistència dels immigrants sense papers amb la resta de ciutadans, i eliminar els repagaments de medicaments i altres mesures del Real Decreto que atempten contra el dret a la salut dels ciutadans més desafavorits.
• No aplicació de l’euro per recepta (pàgina 43 paràgraf 4 del programa) que es van inventar els Srs. Mas i Ruiz per tal de fer re-pagar als malalts el que ja paguen amb els impostos.
• Augment dels pressupostos de Salut fins a igualar, en quatre anys, a la mitjana del percentatge de PIB en els països de la UE-15 (pàgina 43 paràgraf 8 del programa). Això vol dir en grans números un increment del 0,75 % del PIB anual (per passar del 5 % al 8 % en 4 anys) que s’hauria de reflectir en el pressupost de 2013.
• Reforçar les empreses i entitats públiques i reduir l’aportació de capital públic a empreses privades (pàgina 43 paràgraf 9 del programa). Això vol dir que s’aturarà el procés de desmembració de l’ICS previst per l’anterior Govern i que s’invertirà la tendència actual d’incrementar els concerts i descapitalitzar l’ICS.
• Aturar el processos de privatització de centres públics actualment en marxa (pàgina 43 paràgraf 9 del programa). O sigui, aturar els plans de l’anterior Govern d’introduir la gestió privada en els centres de l’ICS.
• Participació ciutadana vinculant en el disseny de les polítiques de salut i socials (pàgina 45 paràgraf 6 del programa), creant els corresponents organismes de participació.
• Reforçament de l’atenció primària com a porta d’entrada al sistema (pàgina 46 paràgraf 3 del programa). Això implica canviar la política de tancament de CAPs i de deteriorament de les condicions laborals dels seus treballadors.
• No adjudicació de la gestió d’àrees bàsiques de salut a entitats privades amb ànim de lucre (pàgina 46 paràgraf 7 del programa). O sigui, fer enrera l’adjudicació del CAP de l’Escala a una d’aquestes entitats feta per l’anterior Govern.

Els ciutadans hem après que no ens podem refiar de les promeses electorals, i hem d’exercir la democràcia de manera permanent exigint als polítics que responguin a les nostres demandes. Per això, hem d’exigir al Govern de CiU que escolti la veu de la ciutadania i porti a terme el gir social, amb o sense (millor sense) el Sr. Ruiz com a Conseller. I també hem d’exigir al seu suport parlamentari, ERC, que compleixi el seu programa electoral imposant al Govern aquest gir social.

Els ciutadans catalans no ens podem quedar enrera respecte als nostres companys de Madrid que s’estan oposant amb gran força a les polítiques neoliberals de privatització de la salut. Hem de continuar la lluita amb més força si cal. Hem d’aconseguir la unitat entre les lluites dels treballadors de la sanitat i les dels usuaris. Hem de seguir plantejant les nostres reivindicacions al carrer, als hospitals i centres sanitaris, a la premsa independent i a les xarxes socials com hem estat fent.

Fa falta una gran mobilització ciutadana al carrer, per recolzar les tancades del personal als hospitals i centres sanitaris, i per reclamar al Govern i als partits que li donen suport el final de les polítiques de desmantellament i privatització de la sanitat pública.