Carles Blanco. ATTAC Acordem

La reforma de la Llei de l’Audiovisual feta l’estiu passat pel Partit Popular és una carga de profunditat contra les televisions autonòmiques al servei dels interessos de la UTECA (Unión de Televisiones Comerciales Asociadas). La reforma obre la possibilitat de la gestió privada de les llicències de ràdio i televisió atorgades a les administracions autonòmiques i, a l’hora, els hi prohibeix tenir dèficit, obligant-les, si s’incompleix aquest criteri, a presentar un pla de viabilitat per eixugar-lo, dins els tres mesos següents al tancament pressupostari. Té molt en comú amb la Llei d’Estabilitat pressupostària, que estén la prohibició de dèficit als pressupostos generals de les autonomies: ambdues lleis són el reflex d’una ideologia neoliberal en l’econòmic i ultra-centralista en lo polític. No es tolera cap nacionalisme que no sigui l’espanyol ni s’accepta cap mesura econòmica diferent a la retallada dels serveis públics.

Quin interès tenen aquests mitjans de comunicació per a potencials inversors privats? Es tracta d’emissores constrenyides a petits territoris autònoms, amb mercats publicitaris molt limitats, condicionades lingüísticament, en alguns casos, i, en tots ells, per l’imperatiu d’unes estratègies de programació i producció vinculades a la proximitat cultural i social de les seves comunitats. Ni tan sols al mercat espanyol, entès com un tot, la rendibilitat està garantida. Les elevades inversions necessàries per rendibilitzar el negoci audiovisual semblen reservades als grans operadors multinacionals. Afavorits per un extens mercat de consumidors potencials en llengua anglesa, que els ofereix un sòlid punt de partida per projectar una distribució massiva i rendibilitzar les inversions amb una intensa economia d’escala, els EUA són els principals productors i distribuïdors del mercat. Dels deu principals grups de comunicació mundials, nou són nord-americans. L’únic grup europeu és l’alemany Bertelsmann. Mediaset apareix en el lloc disset. Tots dos tenen una participació important al mercat espanyol, Mediaset a Telecinco i Bertelsmann a Antena 3.

Hem vist aquest any com la caiguda d’ingressos publicitaris ha precipitat un procés de concentració empresarial, deixant l’oferta privada de televisió gairebé en mans del duopoli Telecinco-Antena3. Però els problemes que han forçat a Quatro (Prisa-Sogecable) i La Sexta (Imagina-Mediapro) a lliurar-se als seus competidors no són únicament conseqüència de la crisi del mercat publicitari. Tots dos grups havien mantingut una accelerada carrera expansiva sota la dependència del capital financer fins que la realitat els ha esclatat a la cara. El fenomen de la financiarizació dels mitjans de comunicació els ha sotmès al capital, ja sigui a través de la participació accionarial directa dels bancs o grups d’inversió (SCH a Prisa, Torreal a Imagina) o dels préstecs que han deixat el futur de les empreses en mans dels creditors del deute adquirit.

Actualment, Antena 3 (Planeta Agostini-RTL Bertelsmann) i Telecinco (Mediaset-Berlusconi) ja controlen més del 85% dels ingressos publicitaris gràcies a la renúncia de TVE a la publicitat; la resta va principalment a les cadenes autonòmiques i també els ambicionen. Però entre tots dos, només capturen el 56% de l’audiència i les televisions públiques mantenen la resta; tan TVE que encara lluita pel lideratge com, de manera desigual segons les comunitats, les cadenes autonòmiques. UTECA, que en aquests moments és pràcticament el mateix que A3 i TL5, vol impedir a les cadenes públiques la compra de drets esportius i de produccions de ficció que suposen bons resultats d’audiència i porten aparellats ingressos publicitaris; també vol que les televisions autonòmiques deixin de contractar publicitat. El seu objectiu és apartar la televisió pública de l’escenari per quedar-se tot el mercat.

L’origen de les televisions autonòmiques i el “café para todos”

La televisió pública va nàixer a Europa en la primera meitat dels anys 30 a Anglaterra i a la fi de la dècada a França. En tots dos casos les emissions s’interrompen durant la IIª Guerra mundial i es reprenen el 1945, convertint-se en un instrument de cohesió social en l’etapa de reconstrucció moral i econòmica de la postguerra, amb una missió indiscutida de servei públic al servei dels valors democràtics vencedors en la lluita contra el nazisme.
No serà fins als anys 50 quan l’Alemanya derrotada fundi el seu servei públic de radiotelevisió, sota unes coordenades diferents del model centralista francès i anglès, que resulten molt útils per analitzar les contradiccions del model espanyol de televisions autonòmiques. La radiodifusió pública alemanya està formada per la ARD, creada el 1951, que agrupa a nou emissores regionals associades (WDR, NDR, SWF, SDR, BR, HR, SR, RB i SFB) i la ZDF, creada en 1961, mitjançant un pacte d’Estat entre els diferents Länders; la competència legislativa pertany a cada Länder per mandat constitucional.

A l’Espanya de Franco, també als anys 50, la dictadura creà la seva televisió. El component ideològic estava subordinat a la legitimació del règim totalitari però evolucionaria al ritme dels canvis històrics que conduirien a la fi de la dictadura a mitjans dels anys 70.
La televisió autonòmica apareix a Espanya molt més tard, en ple procés de consolidació de la democràcia i durant el període de construcció de l’Espanya de les autonomies que inicialment respon a la necessitat de trobar una sortida política a les reivindicacions de les nacionalitats històriques – les que durant la 2ª República van gaudir d’algun règim d’autogovern, com Euskadi i Catalunya o, en el cas de Galizia, amb un estatut d’autonomia aprovat en referèndum l’any 1936 que no va arribar a entrar en vigor a causa de l’esclat de la Guerra Civil – però que, immediatament, s’estén a totes les comunitats en el que es va conèixer col·loquialment com el “café para todos”. La història de les televisions autonòmiques projecta en paral·lel el mateix desenvolupament.

El Govern de Felipe González va aprovar l’any 1983 la Llei del Tercer Canal de Televisió, aquesta llei tenia com a objectiu la creació d’un tercer canal de Televisió Espanyola, amb desconnexions per a cada Comunitat, per atorgar-lo en règim de concessió a cada Govern Autonòmic, però alguns van aconseguir avançar-se i trencar així el monopoli que ostentava TVE. El 1982, ETB al País Basc i, l’any 1983, TV3 a Catalunya van crear les seves pròpies infraestructures d’enllaços hertzians i van començar les seves emissions, anteriors a la llei que finalment les legalitzaria. El 1985 va aparèixer TVG a Galícia, el 1989, Canal Sur a Andalusia, Canal 9 a la Comunitat Valenciana i Telemadrid..
La tensió entre el Govern central socialista i els Governs autonòmics amb que es desenvoluparia aquell procés va fer impossible el que a dia d’avui semblaria perfectament lògic en aquelles circumstàncies polítiques, des del punt de vista de la gestió de recursos públics: l’aprofitament de les poderoses estructures dels centres territorials de producció i emissió de RTVE en el marc d’un nou model de televisió pública a l’Espanya de les autonomies. No es va fer així i, a diferència d’Alemanya on un marc constitucional federal i un pacte entre l’estat i els Länders va permetre un model de televisió pública equilibrat, la nova realitat política i l’èxit inicial de les noves cadenes va abocar a la crisi, en un o un altre grau i en moments diferents, a aquests centres que, en l’època del monopoli, havien mantingut una forta activitat productiva.
Serà anys més tard quan el mapa de televisions autonòmiques s’ampliï a altres comunitats, adquirint les noves cadenes un perfil d’extrema dependència dels poders polítics regionals. Primer, Canàries (1999) i Castella-la Manxa (2001) i una mica més tard, en menys d’un any, s’incorporen a el “cafè per a tots” altres cinc comunitats: Balears (2005), Extremadura (2006), Astúries (2006), Aragó (2006) i Múrcia (2006). No s’ha d’interpretar que en la resta de TV,s autonòmiques estigués garantida la independència respecte als poders polítics. N’hi ha prou en posar com a exemple que la posada en marxa de TV3 es va accelerar per promoure una intensiva campanya de propaganda en defensa de Jordi Pujol, aleshores encausat en el cas Banca Catalana; campanya orquestrada directament pel llavors Secretari General de la Presidència de la Generalitat, Lluís Prenafeta, avui processat per corrupció en el cas Pretòria al costat de Macià Alavedra, Conseller del mateix govern. És palesa també la degradació de Telemadrid i Canal 9 des de l’arribada del PP als respectius governs autònoms l’any 1995 i, en el cas de la cadena de la Comunitat de Madrid, de forma molt més aguda des del relleu en la seva presidència de Ruiz Gallardón per Esperanza Aguirre l’any 2003.
Amb l’excepció de Castella-la Manxa, aquesta segona onada de TV,s autonòmiques va néixer ja amb models de producció externalitzada; cedida a empreses privades, a pesar que la llei, en aquell moment, condicionava la concessió de les llicències d’emissió a mantenir la producció interna de programes, especialment en àmbits com els serveis informatius. Un model de gestió privatitzada que ja havien aplicat també governs municipals socialistes en la gestió de televisions locals, com la de Barcelona: BTV.

La situació actual. Molts incendis

Les situacions concretes de les diferents televisions públiques no són idèntiques. A TVE i a TV3, les més competitives, se’ls retallà dràsticament el finançament per l’any 2012 (200 milions menys per TVE i 40 menys per TV3) per afeblir la seva posició davant les cadenes privades.

RTVE sagna per la ferida oberta amb l’eliminació dels ingressos publicitaris que va aconseguir la pressió de la UTECA sobre el Govern Zapatero, però es manté viva en la lluita per l’audiència.

TV3 manté fermament el lideratge a Catalunya, encara que el PP ha aconseguit, a canvi del seu suport parlamentari, que el Govern de CiU tanqui alguns del  seus canals per ajudar a les cadenes espanyoles a ampliar el seu espai. La dreta catalana vol reforçar les expectatives de la cadena 8TV, propietat del Grup Godó-La Vanguardia, a qui subvenciona mentre redueix l’aportació pressupostària a la corporació publica. La cadena pridada posseeix una llicència d’emissió de quatre canals per tot el territori català concedida en un procés de dubtosa legalitat per l’últim govern de Jordi Pujol, amb l’ajuda de Fèlix Millet, avui processat pel cas Palau de la Música i soci indispensable en el finançament irregular del partit nacionalista català.

La situació és crítica a IB3, que també ha sofert una radical retallada pressupostària que els impedeix pagar als seus proveïdors de programes; tota la seva producció, inclosa la dels serveis informatius, està externalitzada i la cadena depèn absolutament d’ells per mantenir la seva programació. En aquests moments, dues de les principals productores de programes per IB3 estan amenaçades d’ERO i els seus treballadors protagonitzen vagues per defensar els seus llocs de treball.

També Canal 9, a València, té un important deute amb les productores privades que la proveeixen de continguts i no és cap secret que l’ERO que els seus directius han començat a aplicar i afectarà a 1.200 treballadors té com a objectiu reduir a la mínima expressió els costos salarials per obtenir liquiditat i pagar aquests deutes, directament o amb nous contractes de producció que la cadena deixaria d’assumir internament.

També ETB ha sofert retallades pressupostàries els darrers anys, el govern de Patxi López no mostrà, durant la seva gestió, gran interès pel futur de la cadena, amb problemes d’audiència i sense plans estratègics de futur, ara cal veure com el nou govern nacionalista encara la situació.

A Canal Sur, a Andalusia, després del fracàs del PP a les eleccions autonòmiques, la situació no és tan amenaçadora com a altres autonòmiques. Com s’ha fet també a TV3, els sindicats han presentat una proposta de Contracte programa i pressionen per obrir negociacions per assegurar el futur de la RTVA, mentre que la Direcció ha denunciat el Conveni Col·lectiu.

Un cas una mica paradoxal és el de Telemadrid, a qui el Govern de la Comunitat va incrementar la subvenció pel 2012 en 17 milions d’euros. Des de l’any 2004, any de l’arribada d’Esperanza Aguirre al govern, l’aportació de la Comunitat s’ha incrementat des dels 73 milions de l’any 2004 fins als 96 del 2011 (passant pels 112 de l’any 2009). Ara, després d’omplir les butxaques de periodistes mercenaris i de productores amigues del Partit Popular, volen obrir les portes a la seva privatització i han anunciat un ERO que afectarà al 80% de la plantilla. Els treballadors estan en mobilització constant.

El Partit Popular i l’UTECA han accelerat l’ofensiva contra les televisions autonòmiques. Està clar que volen eliminar obstacles en la captació d’ingressos publicitaris i audiències per a les grans cadenes privades però és dubtós que, amb caràcter general, existeixin inversors privats interessats en l’explotació, amb beneficis incerts, de les llicències concedides als diferents governs autònoms. Tanmateix, volen escombrar la competència i apropiar-se de l’espai radioelèctric, sobre tot en les comunitats més poblades, amb grans àrees urbanes, amb un nivell de consum alt i amb molts votants. És força probable que, a mig termini, com s’ha fet amb altres serveis, un cop sanejades amb diners públics i esporgades de sindicats i de treballadors amb drets laborals, aquestes televisions entrin en un procés de concentració empresarial que les dissolgui dins dels grans grups.

L’única garantia de futur per a les televisions autonòmiques, amb el que aquestes comporten de reforç de les identitats lingüístiques i culturals i de la pluralitat, és mantenir i desenvolupar, encara més, el seu caràcter de servei públic i lluitar per la seva independència dels governs que les posen al servei de la manipulació partidista.

ATTAC Acordem no s’identifica necessàriament amb els continguts publicats, tret quand son signats per la mateixa organització.