Albert Batiste Triadó

Ensenyo d’entrada les meves cartes. Tinc 66 anys, sóc català, nascut a Barcelona, de jove vaig lluitar contra el franquisme, per la democràcia i per la llengua i la cultura catalana. Després em vaig casar amb una sevillana i he viscut 18 anys a Sevilla. Ara visc a Barcelona, tinc una parella catalana, un fill que viu a Sevilla i una filla que viu entre Catalunya i Sevilla.

No m’agraden les pàtries ni el nacionalisme, si bé naturalment em sento vinculat més estretament amb la gent que viuen més a prop o amb qui estic més lligat. Per això no em causa cap problema dir que sóc català i espanyol.

Ara em trobo submergit en el tsunami independentista que hi ha al voltant meu, i encara que estic intentant que no m’afecti, ha arribat el moment en que necessito expressar-me al respecte.

El detonador han estat les declaracions de l’ex-president Pujol dient que espera que Espanya no torni a enviar els tancs a Catalunya com al 1936.

Ja n’hi ha prou de manipular la història sense que ningú a Catalunya digui res. Ja ni ha prou de que la burgesia catalana s’amagui darrera de les aspiracions legítimes d’autonomia de part del poble català per dissimular els seus interessos de classe.

El senyor Pujol és representant de la dreta catalana, hereva de la Lliga Regionalista del senyor Francesc Cambó. Aquesta dreta sempre ha preferit presservar els seus interessos econòmics abans que defensar l’autogovern de Catalunya. Està als llibres d’història (si ho voleu comprovar només cal que consulteu a Viquipèdia la biografia del sr. Cambó) que Cambó, i amb ell bons part de la burgesia catalana, devant dels progressos de la revolució a Catalunya, van finançar l’aixecament del colpista i dictador Franco, que no va dissimular mai la seva intenció d’acabar amb l’autonomia catalana.

La idea que el nacionalisme català ha volgut donar de que la guerra civil va ser una guerra d’Espanya contra Catalunya, és un insult al poble espanyol, que com el poble català va lluitar contra Franco heroicament, que va patir una represió enorme quan va triomfar el cop d’estat (una dada poc coneguda és que les províncies espanyoles on hi va haver més morts per aquesta represió són Córdoba i Sevilla), i que en els anys de lluita comú contra el franquisme va donar suport a les aspiracions d’autogovern de Catalunya.

Avui una part del poble de Catalunya vol anar més endavant en el seu autogovern. A mi em sembla una aspiració legítima que respecto, si bé no és la meva causa. Jo crec que els problemes importants dels catalans són els mateixos que els de la resta dels espanyols, europeus i ciutadans de món: la crisi medioambiental, democràtica, social i econòmica a la que ens ha portat el capitalisme neoliberal. Problemes que crec que no es resoldran amb la independència de Catalunya.

Però el meu respecte als independentistes no fa que deixi de veure que estan tornant a ser utilitzats per la burgesia catalana. El neoliberal Artur Mas, responsable de greus atacs a l’estat del benestar -i per tant al poble català-, està manipulant aquest sentiment per a dissimular la seva gestió antipopular. Ara ha convocat unes eleccions en les que només es parlarà de independència si independència no (malgrat pensin el contrari els meus amics d’Iniciativa per Catalunya), oblidant les retallades i privatitzacions dels serveis públics, reducció de la despesa social i demés agressions al poble català.

Sóc pessimista i crec que en aquest context, CiU treurà majoria absoluta i, inmediatament després, seguiran aplicant el seu programa neoliberal i tornaran a la seva ambigüetat habitual pel que fa a l’autogovern, defraudant als independentistes de bona fe. Tant de bò m’equivoqui.

En tot cas, crec que als moviments socials i ciutadans -en els que estic integrat a través de diverses associacions i plataformes-, amb independència o sense, ens queda per endavant una lluita, llarga però necessària, contra el capitalisme neoliberal i a favor d’una democràcia al servei de les persones i respectuosa amb el planeta on vivim.

Albert Batiste Triadó