Xavier Caño Tamayo. ATTAC-ACORDEM

Canallada és el que és propi del canalla i canalla significa miserable, mesquí i cobdiciós. El titular d’aquest escrit no és, per tant, exabrupte sinó descripció. ¿O potser no es comporta de manera avara, roí i mesquina la Unió Europea (amb el destacat protagonisme d’Alemanya), Banc Central Europeu i FMI en els anomenats “rescats” dels països europeus més endeutats?

Perquè els rescats en realitat traspassen el deute del sector privat als governs, és a dir, als ciutadans. I tot sota el mantell de l’austeritat. El Nobel d’economia Joseph Stiglitz, tot i que admet que cal prendre  algunes mesures d’austeritat, considera que la histèria de la Unió Europea per l’austeritat fiscal no és de cap manera el camí. I els rescats només empitjoren el problema. Perquè no rescaten res, excepte als bancs. Com el cas de Grècia, sense anar més lluny, que ja va pel seu segon rescat i no veu la llum ni de broma. I sí molt patiment de la majoria ciutadana.

Com va fer Espanya, Grècia va retallar i retalla ara (amb força major volum que en el cas espanyol) salaris de funcionaris i treballadors d’empreses públiques, suprimeix 150.000 llocs de treball, augmenta l’IVA, tancarà escoles, retalla la sanitat pública, suprimeix inversions estatals i privatitzarà empreses públiques. El govern grec vendrà gairebé tot el patrimoni públic, milers de milions de dòlars d’actius estatals, aeroports, autopistes, altres empreses, bancs públics, béns arrels, llicències de joc … Per recaptar fons i així acontentar als cobdiciosos prestadors internacionals.

Stiglitz considera que tant els Estats Units com Europa han elegit una via errònia en imposar polítiques d’austeritat, ja que així no s’aconsegueix la recuperació econòmica sinó tot el contrari. És més, les autoritats europees amb l’austeritat imposada lliuren Europa a la banca i la condemnen a la servitud del deute per temps i temps.

A més abundància, recordem que el Departament d’Afers Econòmics i Socials de Nacions Unides proposa en un recent informe que “els governs han de reaccionar amb prudència davant les pressions pera què adoptin mesures d’austeritat, si no volen arriscar-se a interrompre la recuperació de la economia “. Com s’ha comprovat, “les mesures d’austeritat adoptades per Espanya i Grècia a causa de l’endeutament públic no només amenacen l’ocupació en el sector públic i les despeses socials, sinó també converteixen en més fràgil i incerta la recuperació econòmica“.

Com diables volen que l’economia es recuperi si li tallen el cap?

Tot i que el de Grècia és el cas més dramàtic, l’exposat fins ara val per a tots els països europeus als que se’ls imposa austeritat i retallades a ultrança com ara Espanya, Irlanda i Portugal. Espanya ha estat elogiada per les seves mesures d’austeritat per l’FMI, Banc Central Europeu i la Unió Europea (fet pel que els espanyols haurien d’estar molt preocupats), però no disminueix l’enorme atur (el més elevat de la Unió, gairebé 21% ) ni augmenta la demanda interior ni s’entreveu que l’economia arrenqui, tot i que, per fer veure que s’ha escollit el camí correcte, cada mes es fan exercicis malabars per donar sentit positiu a les implacables i desastroses   xifres econòmiques.

Qui guanya amb l’austeritat, amb els rescats? La banca.

Els governs que retallen disposen de més diners per abonar el deute públic (un bon negoci en mans de la banca i entitats semblants) i també per proporcionar-ho als bancs, si els hi cal, que, per cert, es deuen molts diners els uns als altres. Per tant, els diners que s’aconsegueixen amb les retallades (que són vulneracions de drets ciutadans) va a mans de la banca.

I aclarim ja que el dèficit no és causa de la crisi ni tampoc ho ha estat una mala gestió fiscal, com es pretén. La crisi ha estat causada per la cobdícia i irresponsabilitat desregulades dels bancs, fons d’inversió i altres entitats financeres de mena semblant. Això sí, amb la fidel complicitat dels bancs centrals que només han pres mesures en benefici de la banca. I així segueixen.

Pel que fa als rescats, Joseph Stiglitz és contundent (com centenars d’economistes que no depenen de cap banc): “No és rescat, sinó protecció dels grans bancs europeus“.

Això dels rescats ha estat sintetitzat de manera diàfana per l’economista Marc Antoni Moreno: “Les mesures d’austeritat implantades a la força només estan destrossant a la societat i als països que no poden complir amb els pagaments que se li exigeixen. Tot ha estat un fracàs “.
Però de recuperació econòmica, ni flors. I, si no hi ha una veritable recuperació econòmica, per què hem d’aguantar tots aquests sacrificis? És temps de desobediència civil.