Manel Castells

La Vanguardia

Els reprovables incidents davant el Parlament de Catalunya, durant els quals cal aclarir la possible provocació de policies infiltrats que haurien estat gravats en vídeo, no poden obviar el qüestionament que els indignats, amb un suport social ben ampli, han plantejat a les institucions polítiques. Ara sembla que el que és greu són les tribulacions dels diputats i no el comportament de la classe política, origen de la indignació. L’agressivitat i la violència no només són actes condemnables, sinó també estúpids, perquè poden deslegitimar una protesta i un debat de gran envergadura. Però si hi ha una voluntat sincera de dialogar amb els que s’atreveixen a plantejar al carrer allò que molts pensen a casa, cal aïllar uns quants energúmens i prendre’s seriosament un moviment explícitament no-violent i que ha rebutjat les agressions. Començant per investigar què va passar exactament davant del Parlament.

Després de les acampades, el moviment continua amb altres formes. Perquè si entenem que els processos de transformació social comencen per un canvi de mentalitat i per la perdre la por, llavors els indignats del 15-M representen un canvi qualitatiu en l’activitat de la ciutadania a la recerca d’una democràcia real. No es tracta de milers de jovenetes utòpiques, sinó d’un ampli moviment d’opinió que simpatitza amb les seves idees. En això coincideixen diverses enquestes.

Així, segons l’enquesta de Metroscopia que va publicar El País, el 66% dels ciutadans tenen simpatia pel 15-M, el 81% pensa que els indignats tenen raó i el 84% que tracten els problemes que afecten directament els ciutadans. El 51% pensa que els partits representen els seus propis interessos. El 70% no se sent representat per cap partit i el 90% pensa que han de canviar. Els votants socialistes simpatitzen amb el moviment en un 78%, però també ho fan el 46% dels votants del PP. La crítica va més enllà de la frontera esquerra-dreta. Els indignats són apartidistes, no pas apolítics. És un moviment polític per mirar de transformar les formes de representació i decisió. Perquè, enmig d’una crisi estructural que fa malbé l’existència quotidiana, la condició prèvia per canviar de model és canviar les formes d’elaboració i gestió del model. Però què proposen els exacampats, ara assemblearis? Cal escoltar per entendre, en comptes de projectar idees preconcebudes que no corresponen a allò que es debat en aquest moviment. I observo que el fonamental és el procés, més que no pas el producte. No són tant les propostes concretes com les formes de debat, decisió i acció que caracteritzen aquest moviment. Si hi ha un acord central en un moviment tan divers, és que les persones es representen a si mateixes, que no hi ha organitzacions dotades d’aparat, que no hi ha líders. D’aquí ve la importància de les assemblees en barris, pobles i llocs de treball. La idea és que les assemblees canalitzin les propostes de la gent en el seu entorn quotidià i es connectin amb assemblees més visibles, com a Sol o plaça Catalunya. D’aquí ve, també, la importància de les comissions, creacions espontànies de tota mena, que discuteixen mil qüestions, des de la medicina natural fins a la reforma de la llei electoral.

Un sistema tan descentralitzat i plural de deliberació i decisió pot funcionar gràcies a dues condicions clau. D’una banda, el respecte i la tolerància. Hi ha fortes discussions, a les assemblees, sobretot quan alguns, generalment granadets, intenten ficar-hi cullerada ideològica. O quan sorgeix l’individualisme irreductible coherent amb la premissa que ningú s’imposi a la llibertat de cadascú. Però per norma general, el desacord, fins i tot pràctic, es dóna en la tolerància de l’altre i es gestiona per equips de facilitació que apliquen una metodologia de mediació que ja voldrien tenir moltes empreses. D’altra banda, sempre hi ha les xarxes d’internet com a estructura de suport i comunicació per informar, debatre, demanar solidaritat i auxili en moments difícils. Resumint: per no trobar-se sols. Perquè fa por, tot això. És un desafiament radical, tot i que no-violent, a l’ordre social, i hi ha consciència de les conseqüències: de les batudes policials fins al rebuig al mercat laboral. I la por només se supera ajuntant-se. A la xarxa i a les places. Sabent que hi ha moltes persones semblants i que, juntes, podem, com repeteixen en el moviment. La qüestió que es plantegen és com incidir en les decisions que afecten tothom. Rebutgen fer-se partit perquè pensen que això fóra caure en el parany d’unes institucions on tot està lligat i ben lligat. D’aquí ve la protesta mediàtica per arribar a la consciència de la ciutadania. Dificultar la remor del sistema polític, que continua com si no passés res, per mitjà d’assegudes, bloquejos, manifestacions. Desobediència civil activa no-violenta. Davant l’intent deliberat d’incitar a la violència per deslegitimar la protesta.

Cap on van? Cap a una altra societat, perquè pensen que les institucions estan podrides i que la crisi no existeix, sinó que és una estafa dels poderosos. El que se’n segueixi sortirà d’un debat que inclogui el conjunt dels ciutadans i del qual sorgeixin noves formes de vida i de política. Reivindiquen el dret d’equivocar-se. Però no volen pagar les equivocacions dels que manen. Tenen temps. Volen anar poc a poc perquè van lluny. I mentre lluiten per decidir com decidir, ja viuen la vida, en l’alegria de sentir-se lliures, vinculats en el projecte de reinventar la vida, començant per la seva, per la de cadascú.

Per això els polítics no ho poden entendre, ni tan sols els que hi simpatitzen des de la vella esquerra. Perquè plantegen les preguntes errònies: quina organització? Quin programa? Quina estratègia? Si no hi ha respostes, vaticinen amb la condescència de qui va renunciar als seus somnis, desapareixerà el moviment. Potser sí. Però no pas les seves idees, ni les seves esperances, no pas les llavors rizomàtiques d’una nova política que avui s’han sembrat. Perquè pot ser una última crida de vida abans de precipitarnos al remolí de destrucció que ens arrossega.