Xavier Caño Tamayo. ATTAC-ACORDEM

Després de la frenada en atenció a la salut, desprès de suspendre la construcció de centres de salut d’assistència primària i d’hospitals, després de reduir serveis quirúrgics a la meitat aquest estiu que comença aviat, després de reduir un 5% el salari de funcionaris i empleats públics i preparar-ne altra reducció salarial, Convergència i Unió és a punt d’aprovar una llei òmnibus que remata la feina. Una macro-llei que alterarà o eliminarà unes vuitanta lleis. Això és ser fidel als interessos de la pròpia classe i la resta es broma!

En teoria aquesta llei pretén simplificar l’administració, però, conjuntament amb la llei d’Acompanyament dels Pressupostos de Catalunya, fa retrocedir drets i serveis dels ciutadans. Per exemple, elimina la Llei de Barris (que obliga a construir un mínim d’habitatges socials i també a invertir en  barris deprimits); anul·la la obligació d’estudi d’impacte ambiental per muntar una nova empresa i imposa als estrangers com a condició per gaudir-ne del dret a l’assistència sanitària pública que siguin com a mínim sis mesos empadronats a Catalunya; una proposta legal que vulnera una llei orgànica, per cert. I, per si no fos prou, el Govern d’Artur Mas llogarà les instal·lacions sanitàries públiques a empreses sanitàries privades, l’objectiu principal de les quals és guanyar diners, no satisfer drets.

El motiu adduït per fer aquests canvis legislatius, que retallen i conculquen drets ciutadans, és la necessitat d’austeritat dels comptes públics. Per sortir de la crisi, és clar.

Però l’austeritat fins ara falla més que una escopeta de fira. Ho assegura Paul Krugman, Nobel d’Economia. Krugman denuncia que “a Europa manen els fanàtics del dolor, que insisteixen que l’equilibri pressupostari és la resposta a tots els problemes. Darrera d’aquesta insistència hi ha fantasies, com creure en l’existència d’una fada de la confiança: retallar la despesa crea llocs de treball, perquè l’austeritat fiscal (retallades socials) millora la confiança del sector privat. Per desgràcia, aquesta fada de la confiança es nega a aparèixer, com s’ha vist en el cas de Grècia“.

L’austeritat no només causa un gran perjudici a la gent, en retallar serveis i suport social que necessita i als que te dret, sinó que redueix els ingressos públics i privats. En comptes de redreçar l’economia, l’empobreix, l’empitjora.

Que passa a Grècia o Irlanda que han aplicat amb ferocitat la política d’austeritat? El mateix Trichet, president del Banc Central Europeu i profeta de l’austeritat com manà universal, ha reconegut que la confiança, s’enfonsa  en comptes d’augmentar als països que han aplicat programes d’austeritat. I, amb la confiança, s’enfonsa l’economia.

Sense els fruits vanament esperats de l’austeritat, Grècia, Irlanda i Portugal no poden pagar els seus deutes. Perquè aquests països pateixen ara una crisi molt més dura. Per obra i gràcia dels programes d’austeritat. La fada de la confiança ha fugit!

Europa ha de disposar d’altres mesures que no vulnerin drets de la ciutadania. Tal vegada l’ajuda de les economies europees fortes a les més febles més la reducció i una reestructuració del deute? Això proposa altre Nobel econòmic, Joseph Stiglitz. Però l’ implacable Banc Central Europeu és contra qualsevol mena de reestructuració que alleugereixi el deute. Els interessos de la banca són per damunt dels drets de la ciutadania!

Stiglitz, al seu recent pas a unes jornades econòmiques a Sitges, també ha reblat que la política d’austeritat dels EEUU i Europa és errònia, perquè condemna als països amb problemes a la feblesa econòmica crònica: “L’austeritat ha provocat una caiguda general de salaris, consum i impostos que ha empitjorat les coses“.

Potser que el govern de CiU i el senyor Mas que el presideix prenguin bona nota.

Perquè no estem condemnats inevitablement a l’austeritat, per més que es pretengui des de les altures. Ho han denunciat i argumentat nombrosos economistes que no són a la nòmina dels bancs.  I quatre economistes francesos (Sterdyniak, Philippe Askenazy, Thomas Coutrot i André Orleães) han redactat un “Manifest dels economistes aterrits”, en el que proposen 22 mesures concretes de política econòmica lluny del cobdiciós dogma neoliberal al servei del poder financer i de les grans corporacions empresarials.

Aquests economistes són segurs de que és pot sortir de la crisis sense recórrer a l’austeritat. Amb solidaritat. Autèntica solidaritat entre els països europeus més una nova i real coordinació de polítiques nacionals. És més; diuen que hi ha solidaritat o hi haurà desastre.

La solució no és l’austeritat. Perquè l’austeritat la paga la majoria ciutadana i no els responsables de la crisi ni els que tenen més. I no es la solució perquè suposa vulneracions sistemàtiques dels drets de la ciutadania i no engega l’economia.

Però per a que la solidaritat ens tregui de la crisis, cal exigir-la. Cal que ciutadans i ciutadanes plantem cara.