Josep González i Calvet. Consejo científico de ATTAC

Index:

1. El sistema de càlcul de les pensions: fórmules i criteris
2. Criteris de revaloració
3. Pensions i prestacions mínimes
4. Reflexions sobre la viabilitat del sistema de pensions i algunes propostes de reforma que s’han plantejat.

1. El sistema de càlcul de les pensions: fórmules i criteris

El sistema de càlcul de les pensions varia de país a país i, en general, és el resultat de la seva història política, social i econòmica. Això porta a diferents solucions “tècniques” al problema del càlcul de la pensió, solucions que tracten de satisfer, primer, els criteris polítics de justícia i, segon, tracten de garantir la viabilitat econòmica i financera del sistema.

Cal fer algunes reflexions molt importants sobre els criteris de justícia i sobre els de viabilitat econòmica i financera.

Pel que fa als criteris de justícia, en general no existeixen criteris de justícia universalment acceptats per tothom ni immutables en el temps, més enllà d’alguns mínims molt genèrics. Així, a mesura que passa el temps els criteris van canviant i, com a resultat de la seva història, el sistema pot acabar presentant moltes situacions concretes contradictòries o clarament injustes. En general, la discussió sobre el que és just i el que no és just no és sinó una discussió sobre interessos de grups diferents, a vegades contraposats, ja que els criteris de justícia social van lligats als propis interessos.

Les conclusions importants que cal extreure són:
• No es pot fer cap sistema que sigui completament equitatiu ni que tingui l’aprovació unànime
• Els criteris de justícia són un argument insuficient, tot sovint discutible i interessat, per a una reforma
• Les reformes dels sistemes de protecció social realment existents sempre acaben perjudicant, absoluta o relativament, algun col•lectiu, encara que beneficiïn a moltes més persones

Pel que fa a la viabilitat econòmica i financera, tampoc hi ha unanimitat en els criteris. Contra el que es podria pensar, no és només una qüestió tècnica, sinó que té un marcat caire polític. De nou, només hi ha acord sobre el principi genèric que els ingressos han de permetre cobrir les despeses. Però resten per definir qüestions fonamentals com sobre quin període, sobre quins col•lectius, amb quines condicions d’actualització financera s’ha de complir aquest principi. I discutir això implica entrar en els criteris de justícia, en com s’afecten els interessos dels diferents col•lectius, és a dir, implica entrar en temes propis de la política.

Les conclusions importants a extreure són:
• Tota discussió sobre la viabilitat financera del sistema de pensions implica discutir quins interessos han de prevaldre i quins criteris de justícia cal aplicar, és a dir, no és una discussió purament tècnica sinò amb un fort contingut polític
• Les diferents solucions al problema de la viabilitat financera són sempre opcions polítiques

El sistema públic de pensions va dirigit a la pràctica totalitat la població i atès que ha de cobrir una necessitat general, d’assegurament universal, que no es pot assolir amb sistemes privats, ha de seguir criteris de gestió i finançament típics d’un sistema d’assegurament públic i obligatori aplicable al conjunt de la població. Però, al mateix temps, poden haver-hi necessitats molt específiques i importants diferències entre col•lectius, per la qual cosa el sistema haurà de disposar de tot un ventall de mecanismes concrets per cobrir aquestes diferències. El criteri general a seguir és que tothom té uns mateixos drets i obligacions generals però que determinades situacions poden donar lloc a drets específics. Els conflictes d’interessos poden aparèixer quan es tracti de concretar quins són, com s’adquireixen i com es satisfan els drets específics.

1.1. Criteris de justícia

Qualsevol fórmula de càlcul de les pensions que s’adopti ha de complir determinats criteris de justícia que siguin acceptables per tothom. Normalment es parla d’equitat vertical i d’equitat horitzontal. Equitat vertical implica que hi ha d’haver correspondència entre l’esforç contributiu i la pensió. Equitat horitzontal implica que a esforços iguals han de correspondre pensions iguals.

El problema d’aquests criteris és que són massa genèrics i cal concretar-los. I en aquest procés és quan apareixen les divergències.

1.1.1. Equitat vertical

És un principi general de justícia que hi ha d’haver correspondència entre l’esforç contributiu (cotitzacions) i la pensió. Però, com es concreta aquesta correspondència? La pensió ha de ser estrictament proporcional a les cotitzacions? o s’ha de corregir amb algun mecanisme de redistribució progressiva  o regressiva? A Espanya, les cotitzacions són regressives (tenen mínims i màxims) però pels estrats intermedis són teòricament proporcionals. Però els assalariats amb menors ingressos realitzen un esforç contributiu més gran (en percentatge dels ingressos) que els assalariats de nivell d’ingressos elevat. Les cotitzacions, per tant, són regressives.

Les pensions són proporcionals a les cotitzacions pels estrats intermedis, però hi ha pensions mínimes i màximes i, atès que les revaloritzacions són més grans per les pensions baixes, les pensions es comporten de forma progressiva en relació a les cotitzacions. Dit d’altra forma, quan més es cotitza més pensió es té, però no hi ha una proporcionalitat estricta sinó que amb el pas del temps els que més han cotitzat reben pensions menys que proporcionals i els que menys han cotitzat reben pensions més que proporcionals. En el seu conjunt, en considerar cotitzacions i pensions durant tota la vida de les persones, el sistema espanyol té un lleuger comportament progressiu. Tot i així i com a resultat de l’evolució i canvis en el sistema, hi ha casos molt regressius, encara que en nombre molt reduït.

Tanmateix, pels estrats intermedis, la relació entre cotitzacions i pensions està molt lluny de la proporcionalitat perquè hi ha diferències entre la base de cotització i els salaris efectius, perquè no es considera tota la carrera laboral i perquè tampoc es té en compte l’esforç relatiu (en comparació a la cotització mitjana) realitzat en cada moment del temps. La fórmula de càlcul de la pensió emprada actualment introdueix un important element distorsionador atès que només condidera un periode de cotitzacions limitat (ara mateix de 15 anys).

Una de les conclusions dels debats més tècnics sobre temes fiscals és que la progressivitat cal introduir-la mitjançant algun instrument fiscal general i important (l’IRPF) i mitjançant les prestacions i/o serveis que proporciona l’estat de benestar, en lloc d’introduir-la amb criteris no uniformes en moltes figures impositives diferents. Traslladat a les pensions, aquest principi implicaria canvis importants.

Les propostes a fer en relació a l’equitat vertical són diverses i no es poden deslligar del conjunt de polítiques fiscals i socials. En primer lloc, per raons de millor gestió, de més transparència però també de més equitat, la base de cotització s’hauria d’igualar al total d’ingressos salarials (efectius i en espècie), en lloc d’estar prèviament fixada per una normativa, segons l’antic sistema de categories laborals. Aquest canvi és menor en termes globals, ja que a l’actualitat les diferències són en mitjana petites, però  alguns grups concrets poden quedar molt afectats.

En segon lloc, caldria simplificar tota la normativa que introdueix elements progressius o regressius en les cotitzacions i en les pensions i deixar que la redistribució progressiva es realitzi a través d’instruments dissenyats específicament per a aquesta tasca, com les pensions mínimes, les prestacions més específiques i l’IRPF (retencions sobre la pensió). Això implicaria eliminar les bases mínimes  i màximes de cotització, però també augmentar les pensions màximes . Així mateix, també caldria modificar la fórmula de càlcul i eliminar o reduir molt l’important efecte distorsionador que introdueix (es tracta en un apartat posterior).

Les propostes, fins aquí, són clares i no han de tenir gaire oposició.
• Base de cotització == Salari (total d’ingressos bruts del treball)
• Eliminar bases mínimes i màximes
• Augmentar pensions màximes
• Traslladar tots els elements de progressivitat a l’IRPF, a les prestacions, i a les pensions mínimes
• Retocar les pensions mínimes i altres prestacions, per  augmentar la redistribució

1.1.2. Esforç contributiu i historial laboral

Les propostes de l’apartat anterior parteixen d’una idea simple de l’esforç contributiu, mesurat com la quantia de les cotitzacions aportades,  o com a percentatge del salari que es dedica a cotitzacions. Però l’esforç contributiu té més dimensions que la purament monetària i un sistema equitatiu les ha de considerar.

L’esforç contributiu de l’individu no es mesura per les seves cotitzacions en un determinat període, sinó que cal considerar tot l’historial de la persona: el seu esforç contributiu són totes les seves cotitzacions fetes en el moment que s’han fet, totes les hores de la seva jornada dedicades a pagar les cotitzacions. Per mesurar correctament aquest esforç realitzat durant 30, 40 o 50 anys no podem aplicar sumes simples, com es fa ara mateix, sinó que cal actualitzar de forma adequada les cotitzacions.

Atès que el poder adquisitiu del diner varia amb el temps, l’equitat implica que la mesura de l’esforç contributiu tingui en compte l’evolució dels preus, és a dir, que s’actualitzin totes les cotitzacions segons l’índex de preus, com ja es fa ara. Però amb aquesta operació no es té en compte el cost d’oportunitat de no haver pogut disposar d’aquestes cotitzacions per altres usos en el seu moment.  Per tant, el càlcul de l’esforç contributiu ha de considerar tant els preus com el cost d’oportunitat. Atès que el sistema de pensions engloba al conjunt de la població assalariada, el tipus d’actualització que correspon aplicar per a calcular l’esforç contributiu és el creixement dels preus més el creixement del salari real mitjà, és a dir, més el creixement de la capacitat adquisitiva del salari mitjà. Una forma simple de fer aquesta doble actualització (preus i rendiments) és actualitzar les contribucions amb els increments del salari mitjà de l’economia (salari monetari o nominal) . D’aquesta forma es valoraria l’esforç individual en cada moment del temps segons l’esforç social mitjà del conjunt dels assalariats i, en conseqüència, el càlcul de l’esforç contributiu seguiria un criteri d’equitat vertical i horitzontal acceptable per tothom.

Els avantatges d’aquest càlcul de l’esforç contributiu són variats: 1) no dependria de com han anat les coses en un determinat període de la vida, sinó de tota la vida; 2) no quedaria afectat pels canvis en la taxa d’inflació; 3) mantindria la posició econòmica relativa de la persona; 4) no es podria manipular el dret de pensió; 5) l’allargament o no de la vida activa, o la sortida del mercat de treball, seria una decisió transparent pel treballador i la societat.

Els inconvenients d’aquest sistema és que perjudica tots aquells que tenen molts bons anys en la part final de la seva carrera laboral en comparació amb els seus inicis . Però els veritables inconvenients venen dels vicis de funcionament heretats del sistema de seguretat social: (1) Fins cap a 1990, les bases de cotització podien ser molt diferentes al salari. A partir de la reforma de 1985 es va començar el procés d’apropament de les bases al salari efectiu, però fins ben bé a mitjans dels anys 90 hi havien divergències importants. (2) La seguretat social no té informació de les cotitzacions efectuades abans de 1985, ja que no estan informatitzades i molts expedients en paper estan incomplets o perduts. En conseqüència, a l’actualitat, calcular la pensió amb tota la vida laboral pot perjudicar a molta gent i pot ser impossible per molta altra. Però a mesura que passi el temps, cada cop seran menys els afectats per aquest problema. Cap el 2025, calcular l’esforç amb tota la vida laboral serà possible pràcticament per tothom.

La proposta és, doncs:
• Calcular l’esforç contributiu considerant la totalitat de les cotitzacions, actualitzades pel salari mitjà de l’economia.
• Ampliar progressivament el periode de càlcul fins arribar a tota la vida laboral cap al 2025.

1.1.3. Equitat horitzontal

Un altre principi elemental de justícia ens informa que si les contribucions són similars, les pensions també ho han de ser. Com abans, la concreció d’aquest principi pot ser molt polèmica. Es poden donar diverses situacions de dubte.

La primera sorgeix en comparar l’esforç contributiu i d’aquí la importància d’haver definit l’esforç contributiu d’una forma tècnicament possible, però també d’una forma equitativa i acceptable per gairebé tothom. Així, situacions laborals molt diferents podrien donar lloc a contribucions similars i, per tant, a pensions similars.

El segon tipus de dubte apareix en com abordar les importants diferències entre determinats col•lectius laborals. El sistema actual ho fa amb els “règims” contributius. El criteri general que hem expressat més amunt és el d’anar a la convergència de tots els règims i deixar la correcció de les diferències entre col•lectius a mecanismes específics, com per exemple, suplements de pensió a miners, etc. Les propostes, per tant, són:
• la pensió contributiva depèn només de l’esforç contributiu
• eliminació dels diferents règims
• creació de mecanismes específics per a corregir les grans diferències entre col•lectius laborals (complements i/o prestacions específiques, etc.)

1. 2. Sistema de càlcul de la pensió

L’actual fórmula de càlcul de la pensió agafa les bases de cotització dels darrers 15 anys treballats abans de jubilar-se, actualitzades per l’IPC fins dos anys abans de la jubilació, per a calcular l’anomenada base reguladora. La pensió és un percentatge d’aquesta base reguladora que depèn del nombre d’anys cotitzats. Per assolir una pensió del 100% de la base reguladora calen 35 anys de cotització i tenir 65 anys d’edat. Si se n’han cotitzat menys, la pensió es va reduint en un determinat percentatge, segons els anys que manquin per a arribar a 35 anys.

Aquesta fórmula, resultat dels canvis experimentats per la normativa des de fa gairebé 40 anys, presenta importants problemes, ja que mesura de forma molt arbitrària l’esforç contributiu, i exigeix uns criteris molt restrictius, és a dir, és una fórmula amb grans problemes d’equitat. A més, molts col•lectius poden, encara, “comprar” una bona pensió amb els darrers 15 anys de cotització .

Si s’admeten com a vàlids els principis d’equitat genèrics expressats en els apartats anteriors, la pensió ha de ser proporcional a l’esforç contributiu i, com hem vist, el càlcul d’aquest esforç ha de considerar tota la vida laboral. Això implicaria que la pensió no dependria directament ni del temps cotitzat ni de l’època de la vida laboral en què s’ha cotitzat. En conclusió, una fórmula més equitativa hauria de ser molt diferent a l’actual.

1.2.1. Fórmula de càlcul

La fórmula que es proposa és la següent:
• pensió = coeficient * esforç contributiu
• esforç contributiu = suma de totes les cotitzacions realitzades, actualitzada pel creixement
del salari mitjà
• coeficient = depèn de l’edat de jubilació i de l’equilibri financer del sistema (esperança de vida, demografia i taxa d’atur mitjana de l’economia)

Els requisits per a accedir a la pensió haurien de canviar, ja que la jubilació podria ser completament voluntària en lloc d’obligatòria. En qualsevol cas, per a accedir a tots els drets  de jubilació com, per exemple, complements de mínims, complements específics, revaloracions, etc., podrien mantenir-se condicions similars a les actuals:
• període de cotització igual o major a 35 anys (qualsevol que sigui l’edat),
o alternativament
• edat igual o major a 65 anys (qualsevol que sigui el període cotitzat)

Es podria admetre la jubilació per períodes de cotització més curts o edats menors, amb retall d’algun dels drets a complements de mínims, revaloracions, etc.. En qualsevol cas, una persona que comencés a treballar als 18 anys i estigués empleat tota la seva vida, es podria jubilar amb 53 anys. Si esperés més temps a jubilar-se, la seva pensió aniria augmentant ja que augmentaria el seu esforç contributiu i es reduirien els anys que podria cobrar pensió. Evidentment, la pensió amb 53 anys seria molt més petita que amb 65, simplement perquè es cobraria durant molts més anys.

1.2.2. El coeficient i l’edat de jubilació

Una variable clau és, doncs, el coeficient a aplicar per a calcular la pensió. Aquest coeficient depèn de l’edat ja que si, per exemple, la persona es jubila amb 53 anys en lloc de fer-ho amb 65, caldrà pagar 12 anys més de pensió. Amb l’esperança de vida actual (80 anys) la pensió als 53 anys s’hauria de reduir aproximadament un 45% en relació a la que hauria estat amb 65 anys. De la mateixa manera, si en lloc de jubilar-se amb 65 es jubilés amb 70 anys (amb el mateix esforç contributiu), la pensió hauria de ser aproximadament un 50% més gran, ja que només cobraria 10 anys  La proposta és, doncs:
• el coeficient de càlcul ha de variar en proporció inversa a l’esperança de vida en jubilar-se

1.2.3. El coeficient i l’equilibri financer del sistema

L’altre element a considerar en el coeficient és el que fa referència a l’equilibri financer del sistema. Equilibri financer significa que les cotitzacions permetin pagar les pensions. Aquest equilibri dependrà del període de referència que es prengui ja que des del punt de vista tècnic, no és igual equilibrar els comptes cada any, que equilibrar-los per períodes més llargs. Però, segons el període que s’adopti, el criteri de justícia que s’aplica canvia. Per tant, la definició d’equilibri financer no és una qüestió purament tècnica, sinó que depèn dels criteris d’equitat adoptats .

Equilibrar els comptes del sistema de pensions cada any és molt poc equitatiu i econòmicament perniciós. És poc equitatiu perquè en anys bons, quan tothom té feina i els salaris són alts, es baixarien les cotitzacions mentre que en els anys dolents, amb molta menys gent empleada i amb menors salaris, s’apujarien les cotitzacions. Es tractaria d’una política molt regressiva, contrària als criteris de justícia compartits per la nostra societat. Seria econòmicament perniciosa perquè una política d’aquesta mena agreujaria encara més les fluctuacions i la inestabilitat de l’economia.

En conseqüència, les propostes d’equilibrar el sistema han de referir-se a períodes més llargs. Quan més llarg sigui el període adoptat, més fàcil es que es compensin els anys bons i els dolents. Però, al mateix temps, quan més llarg és el període adoptat, menor serà la implicació dels governs actuals i més s’aplaçarà al futur la solució dels desequilibris. I per altre costat, quan més llarg sigui el període adoptat, més caldrà la col•laboració entre les diferents generacions.

Els desequilibris financers del sistema són resultat de, principalment, dos elements: (a) les fluctuacions econòmiques i (b) els canvis en algunes variables estructurals com les demogràfiques.

Adoptar un període variable (aproximadament, entre 8 i 12 anys), segons la duració del cicle econòmic és una bona solució tècnica, que implicaria l’equilibri financer a mitjà termini, tot i que en anys bons el sistema tindria superàvit i en anys dolents dèficit. Des del punt de vista de l’equitat, aquesta solució no compromet els descendents, ja que el sistema no acumula endeutament, ni tampoc comporta canvis regressius en les cotitzacions o les pensions. Un problema  d’aquesta política d’equilibri financer al llarg del cicle econòmic és que en etapes d’expansió econòmica prèvies a les eleccions, tots els governs tindrien una forta temptació per reduir les cotitzacions i per augmentar les pensions, és a dir, que caldria fixar mecanismes que impedissin l’oportunisme dels governs. La proposta d’equilibri al llarg del cicle té detractors ja que implica una certa col•laboració entre generacions separades fins a 8-12 anys, cosa que porta a que algunes generacions hagin de subvencionar unes altres.

Podem concloure, per tant, que el coeficient de càlcul de les pensions s’ha de fixar per tal que el sistema aconsegueixi el seu equilibri al llarg del cicle econòmic. Això significa que en una economia on, en els darrers 40 anys, la taxa d’atur mínima és de poc menys del 9% i la màxima passa del 20%, cal dissenyar el sistema per tal que estigui en equilibri per una taxa d’atur entorn del 15%.

Quan la població s’envelleix, l’equilibri d’un sistema de pensions com el nostre exigeix que les noves generacions han de subvencionar les velles. Pot considerar-se que això és equitatiu? Hi ha molta discussió sobre aquest punt i s’han ideat metodologies de càlcul de pensions expressament pensades per a què cada generació equilibri els seus propis comptes . Però el fet és que les generacions són inseparables i que les relacions entre elles són bidireccionals. Quan la natalitat baixa, les noves generacions estan més cuidades, tenen més coneixements, reben més recolzament dels progenitors i parteixen amb més mitjans que les anteriors. La contrapartida d’aquest nivell de vida més elevat és justament que també han de contribuir més. La solució a l’envelliment demogràfic no pot ser altre que l’adaptació gradual de cotitzacions i pensions a les noves condicions demogràfiques. Evidentment, una immigració elevada o la instrumentació de polítiques natalistes molt més decidides poden alleujar molt i, fins i tot, revertir el problema . Atès que les pensions a Espanya són en general força migrades, a l’actualitat l’adaptació no pot fer-se retallant pensions, sinó que només pot venir per l’augment de les cotitzacions.

Cal afegir tres comentaris a aquesta conclusió.
(1) El primer és que, des del punt de vista del sistema de pensions, el canvi demogràfic important és l’allargament de l’esperança de vida (es cobra la pensió molts més anys que quan es va crear el sistema), ja que la immigració permet cobrir les necessitats de mà d’obra encara que hi hagi una baixa natalitat.
(2) El segon és que les pensions depenen críticament de l’evolució de les cotitzacions i, per tant, de l’evolució dels salaris. Si els salaris reals creixen, es poden augmentar més fácilment les cotitzacions. Per tant, unes polítiques econòmiques i socials que fomentin l’abaratiment salarial són letals per a la viabilitat de les pensions. D’aquí la necessitat que els salaris reals creixin i per assolir-ho, cal que la productivitat creixi. Un important factor per fer créixer la productivitat, apart de les polítiques educatives, industrials, etc., és l’augment del salari mínim en termes reals . Ras i curt, la viabilitat del sistema de pensions en el llarg termini depèn principalment de l’evolució de la productivitat de l’economia.
(3) El tercer comentari és que tot l’anterior pressuposa que la distribució de la renda entre salaris i beneficis no variarà en mitjana a llarg termini. És a dir que els salaris reals augmentaran al mateix ritme que la productivitat, cosa que equival a dir que el marge de beneficis mitjà no variarà. Si les polítiques fiscals, socials i laborals porten a que el marge de beneficis mitjà a llarg termini augmenti, és a dir, si els salaris reals creixen menys que la productivitat, es compromet la viabilitat del sistema de pensions. Les polítiques de flexibilització (precarització), abaratiment de l’acomiadament, reducció dels drets laborals o socials modifiquen la distribució a favor dels beneficis i, per tant, ataquen directament la viabilitat del sistema de pensions a curt, mitjà i llarg termini.

Les propostes que es deriven de l’anterior són:
• el coeficient s’ha de calcular per tal que el sistema de pensions estigui en equilibri per a taxes d’atur entorn del 15%
• en cas de dèficit o superàvit derivats del canvi en la taxa d’atur (derivats del cicle), el govern no ha de poder modificar ni pensions ni cotitzacions
• els dèficits o superàvits cíclics del sistema de pensions es finançaran amb augments o reduccions del deute públic (equival a fer un fons que es col•loca en deute públic, com fa ara mateix la Seguretat Social)
• Les cotitzacions i el coeficient s’han d’ajustar gradualment als canvis demogràfics, en especial, a l’allargament de l’esperança de vida
• Les polítiques econòmiques que fomentin l’abaratiment de la mà d’obra (disminució de la remuneració salarial, precarització laboral, reducció de drets laborals) són letals pel sistema de pensions.

2. Criteris de revaloració

El criteri actual de revaloració de les pensions és el de manteniment del poder adquisitiu de les pensions. Tanmateix, aquest és un criteri asimètric i poc equitatiu. És asimètric ja que si l’economia va bé, mantenir el poder adquisitiu de les pensions costa molt poc, però si l’economia va malament, mantenir-lo costa molt o pot ser impossible (el que ens diuen que ha passat el 2010). Aquest criteri és poc equitatiu perquè els jubilats no participen de la millora econòmica general que la societat va experimentant al llarg del temps, ja que si només es manté el poder adquisitiu els jubilats van perdent posició econòmica i el nivell de pobresa entre els més vells augmenta.

Si en una societat augmenta la renda real per càpita al llarg del temps, no hi ha cap raó econòmica per la qual no pugui anar augmentant la pensió real per càpita. És possible dissenyar un sistema en el que els jubilats participin de la millora econòmica de la societat, és a dir, que el criteri de revaloració no sigui només l’IPC sinó també el creixement del salari real mitjà. En un sistema on la pensió anés guanyat poder adquisitiu de forma paral•lela al salari mitjà, la pensió en jubilar-se seria més petita que en un sistema on només es manté el poder adquisitiu, però aniria augmentant en el temps i acabaria sent molt superior. El sistema de pensions alemany està justament dissenyat així.

• Cap sistema de pensions, sigui públic o privat, pot garantir poder adquisitiu. Però si el sistema és públic, es pot garantir la participació en la renda (cosa que no pot garantir cap sistema privat) i, per tant, si la renda per càpita és creixent un sistema públic podria donar una pensió amb poder adquisitiu creixent.

El fet que els preus es comportin diferentment en les diferents CC.AA. ha portat que alguns col•lectius demanin augments diferenciats de les pensions segons l’IPC de cada Comunitat. Però, tot i que això seria tècnicament viable, augments diferenciats de les pensions incentivarien comportaments perversos, com per exemple tenir el domicili oficial en una zona cara però viure en zones més barates. De fet, ja hi ha certa compensació dels diferencials d’IPC ja que els treballadors de les zones més cares també tenen salaris més elevats i cobren pensions més elevades. L’argument dels diferencials autonòmics de preus es podria extendre a altres diferències. Per exemple, s’hauria de fer un IPC dels jubilats? Caldria aplicar criteris de correcció segons les diferències municipals d’IPC? Tot això són propostes que tot i ser tècnicament viables poden donar lloc a comportaments oportunistes i poden generar conflictes entre diferents col•lectius de jubilats (per exemple, els d’Extremadura es podrien queixar que les seves pensions pugen menys que els de Madrid, i que ni tan sols arriben a l’IPC nacional).

El problema dels diferencials d’IPC quedaria molt mitigat si les pensions s’actualitzessin segons el salari mitjà, ja que hi hauria guany de poder adquisitiu gairebé cada any.

En conclusió,
• La revaloració segons l’IPC nacional és un criteri que no és del tot equitatiu, però és un criteri senzill, fàcil d’aplicar i que evita els conflictes i comportaments oportunistes que sorgirien amb sistemes més complexos.

• Una alternativa a considerar és el de revaloració de les pensions segons el salari mitjà, cosa que significaria pensions inicialment més petites, però amb poder adquisitiu creixent.

3. Pensions i prestacions mínimes

Un dels problemes més importants de la població gran és la pobresa. La proporció de pobres entre la gent gran és molt més elevada que entre la població general. L’any 2009, una de cada quatre persones de més de 65 anys (el 25,7%), viu per sota del llindar  de pobresa (entre el 2004 i el 2007 eren encara més, un 30%), mentres que pel conjunt de la població és de 1 cada 5 (el 19,5%) i per la població en edat de treballar és de 1 cada 6 (e1 17,1%) . Entre la gent gran, es sap que la pobresa augmenta amb l’edat i es concentra principalment entre les persones més grans i entre les que viuen soles, en general més dones que homes.

La raó d’aquest elevat nivell de pobresa és que el principal ingrés de la gran majoria de persones grans és la pensió i la quantia de les pensions és molt minvada. Atès que el criteri de revaloració vigent és el de l’IPC, el poder adquisitiu de la pensió es manté aproximadament constant al llarg de tota la vida del pensionista de forma que algú que es jubila als 65 anys amb la pensió mitjana al cap de 15 o 20 anys ja només cobra la pensió mínima degut a que el nivell de vida (i els salaris reals) de la societat han anat augmentant. El fet que en els darrers anys de govern del PSOE la pensió mínima hagi guanyat poder adquisitiu ha permès reduir el percentatge de pobresa entre la gent gran des del 30% al 25,7%.

• En conseqüència, el principal instrument per a lluitar contra la pobresa entre la gent més gran és el d’augmentar el poder adquisitiu de la pensió mínima, cosa que només s’ha fet alguns anys o amb alguns governs. Allò que és raonable és que la pensió mínima permeti viure per sobre del llindar de pobresa.

Pel 2009, el llindar de pobresa per a una persona es xifrava en 7945 €/any, mentre que la pensió mínima per una persona sense cònjuge a càrrec era de 7862 €/any, és a dir, inferior al llindar de pobresa. Pel cas de dues persones, el llindar de pobresa és de 11917 €/any, mentre que la pensió mínima amb cònjuge a càrrec és molt inferior, de només 9747 €/any.

• Cal, doncs un important increment de les pensions mínimes per tal de seguir reduïnt el nivell de pobresa entre la gent gran, almenys fins a proporcions similars a les del conjunt de la població.
• Aquest increment de despeses en pensions mínimes és clarament redistributiu, per tant caldria finançar-lo a partir dels impostos generals i no mitjançant cotitzacions.

Una altra de les causes d’existència de pensions molt baixes és la viduetat. En enviudar, el cònjuge supervivent passa a cobrar només la meitat, aproximadament, de la pensió prèvia o, si és massa baixa, la pensió mínima. Tanmateix, una persona sola gasta gairebé el 70% del que gasten dues persones , degut al fet que una gran part de les despeses fixes (mínims dels serveis, lloguer, assegurances, etc.) són les mateixes. Aquesta normativa genera una allau de dones pobres, ja que les dones viuen més temps i són les que queden vídues.

Les propostes que se’n deriven són:

• Augment de les pensions mínimes per sobre del nivell de pobresa, individual i familiar, finançat amb impostos generals i amb l’objectiu de reduir la pobresa entre la gent gran, com a mínim fins a nivells similars als del conjunt de la població.
• La pensió de viduetat hauria de ser un 70% de la pensió originària, o en cas de quedar per sota del mínim, la pensió mínima.

4. Reflexions sobre la viabilitat del sistema de pensions i algunes propostes de reforma que s’han plantejat.

La crisi econòmica i el deteriorament dels comptes públics han disparat l’alarma sobre el dèficit i han motivat que el debat sobre la reforma de les pensions s’hagi convertit en una qüestió de gairebé emergència nacional.

La principal proposta que ha plantejat el govern és la d’allargar dos anys l’edat de jubilació, des dels 65 actuals als 67. La raó de la proposta és que la gent té una esperança de vida molt llarga i, per tant, no contribueix prou com per a mantenir l’equilibri financer entre les cotitzacions i les pensions. Considerant les projeccions a mitjà termini i la quantia del fons de reserva, es considera que el sistema estarà en equilibri fins ben bé el 2022, però els dèficits que podrien començar a generar-se a partir d’aleshores podrien arribar a ser molt importants, de fins al 6-7% del PIB anual cap el 2040-2050, segons les projeccions que es facin servir.

Cal dir que la proposta del govern implica reduir el temps de jubilació 2 anys, dels 19 que s’espera que viurà una persona amb 65 anys (segons taules de mortalitat del Ministeri), és a dir, equival a una reducció del dret de pensió de 2/19 = 10,5%. Per altre costat, s’estarà cotitzant dos anys més, cosa que implica un increment de 2 anys sobre una carrera de 35 anys, és a dir, l’increment de cotitzacions serà de 2/35 = 5,7 %. Per tant, les pèrdues totals que significaria realitzar aquesta reforma en relació a la situació prèvia és del 16,2% aproximadament.

Un fet inqüestionable és que l’allargament de l’esperança de vida ha canviat molt el plantejament financer del sistema de pensions. El 1967, quan s’aprova la Llei de la Seguretat Social, l’esperança de vida en jubilar-se era d’uns 6 anys. Les carreres laborals efectives eren molt llargues, de 45 o 50 anys, tot i que la llei només n’exigia 35 i la pensió es calculava segons les cotitzacions dels darrers 2 anys . El fet és que, de forma implícita, la Llei exigia uns 6 anys de cotització per cada any de pensió. A l’actualitat, en canvi, aquesta proporció ha canviat radicalment, i n’hi ha prou en cotitzar 1,8 anys per cada any de pensió. L’equilibri financer del sistema i l’equitat entre cotitzants i pensionistes exigeix algun tipus de correcció que tingui en compte l’allargament de l’esperança de vida.

Amb l’esperança de vida actual i previst, i considerant l’important envelliment demogràfic que experimentarà la societat espanyola en les properes dècades i que culminarà cap el 2050, l’equilibri financer del sistema de pensions a molt llarg termini implicaria una reducció molt important dels drets de pensió, de l’ordre del 40-50%, segons les hipótesis demogràfico-migratòries actualment considerades com més probables.

Hi ha tres formes de reajustar el sistema a les noves circumstàncies demogràfiques: (a) cotitzar més durant els anys d’activitat, (b) rebaixar la pensió que es cobrarà i (c) allargar l’edat de jubilació. Qualsevol de les tres formes (o una combinació de les tres) pot assolir el mateix objectiu d’equilibrar els comptes, però el seu impacte socioeconòmic és radicalment diferent. Per exemple, una mesura equivalent a allargar dos anys l’edat de jubilació seria la d’augmentar les cotitzacions socials un 16 %, és a dir, que es passaria del 29,4% actual al 34,2%. Si es considera que el canvi s’ha de fer en 10 anys, això equivaldria a anar pujant cada any el tipus de cotització un 0,48%. Una darrera alternativa seria la de disminuir les pensions un 1,6% cada any fins que fossin un 16% inferiors.

Totes les propostes tenen defensors i detractors, però atesa la magnitud del reajust que cal realitzar, és fàcil veure quines mesures són aplicables i quines no.

Rebaixar la pensió és impensable, ja que equivaldria a augmentar el nivell de pobresa entre els jubilats d’una forma molt important. Amb les hipòtesis demogràfiques més probables, si es redueix la pensió entre el 40% i 50% necessari per equilibrar el sistema, la pobresa entre la gent gran augmentaria fins a un intolerable 50%, és a dir, una de cada dues persones grans seria pobre .

Equilibrar els comptes mitjançant l’augment de l’edad de jubilació exigiria retrassar la jubilació fins els 71-72 anys cap al 2030. Però l’augment de l’edat de jubilació té uns efectes extraordinàriament regressius ja que afecta de forma molt diferent a la gent segons el seu nivell d’ingressos. La diferència d’esperança de vida entre el 10% de jubilats amb menors ingressos durant la seva vida activa i el 10% de jubilats amb majors ingressos és de més de 10 anys . Això implica que els que cobren una pensió inicialment molt baixa viuran una mitjana de 14 anys després de jubilar-se, però els que cobren una pensió molt alta viuran uns 24 anys després de jubilar-se. Reduir 7 anys l’edat de jubilació implica retallar els drets dels jubilats de menors ingressos gairebé el 70% mentres que pels de més ingressos és un retall de només el 45%. Pels primers, haver cotitzat tindria una rendibilitat financera negativa (és a dir, seria un robatori), mentre que pels de més ingressos la rendibilitat de les seves cotitzacions seria encara prou alta, del 2% més la inflació . Aquest tipus de solució és socialment inacceptable, ja que perjudica especialment els que están pitjor. Ja és ben significatiu que sigui el PSOE qui ho proposi.

El principal problema de modificar l’edat legal de jubilació és que, de fet, la gent no compleix la norma. L’edat real de jubilació està actualment en els 63 anys degut a les polítiques de prejubilacions de les empreses. Elevar l’edat de jubilació a 67 anys no canviarà aquestes polítiques ja que les polítiques laborals incentiven fortament la substitució del personal veterà per personal precari, en general més jove, atès que permet abaratir molt els costos laborals. Retrassar la jubilació portarà a una major pressió de l’empresa sobre els treballadors més grans, cosa que dispararà les baixes laborals, reals i simulades.

La millor forma d’assolir allargar l’edat de jubilació és incentivar-la adequadament. Per cada any que una persona retrasa la seva jubilació més enllà dels 65 anys, està perdent un any de pensió i cotitzant un any més. Ja hem vist que en el sistema actual això significa una pèrdua del 8% dels drets de pensió que hauria tingut. Per tant, si volem incentivar que no es jubili, caldrà compensar-lo de la pèrdua de drets. Actualment, aquesta compensació és només del 2%. ¿A qui li surt a compte treballar un any més? Per altra banda, l’existència de pensions màximes tan baixes també pot anul•lar aquest incentiu. Per tant, caldria augmentar la compensació per retrassar la jubilació i introduir excepcions a les pensions màximes, pels que es volguessin jubilar més tard.

Pujar les cotitzacions és la forma més sensata d’enfocar el problema ja que la gent entén perfectament i és fàcil d’explicar que si cobra la pensió molts més anys, haurà de pagar més. N’hi ha prou que s’arribin a un banc o a una caixa a preguntar. L’increment de cotització seria continuat durant les properes dècades, però petit (de l’ordre de 0,5 punts anuals), cosa que el faria plenament absorbible pels guanys de poder adquisitiu dels salaris (degut a l’increment de productivitat). Per altre costat, no cal tocar el que es considera una conquesta social, poder jubilar-se als 65 anys (cosa que no vol dir haver-ho de fer obligatòriament). L’única oposició a aquest tipus de mesures ve dels empresaris, que consideren que augmentar cotitzacions implicaria un increment inassumible del cost laboral i que destruiria molts llocs de treball. Però es tracta d’un fals argument, ja que l’increment de cotitzacions pot absorbir-se amb increments més lents del salari net, cosa que no afectaria per res el cost laboral per unitat produïda. Naturalment, l’increment de cotitzacions no té perquè ser obligatori, al igual que retrassar l’edat de jubilació. Un cop delimitats els mínims i màxims, tècnicament és perfectament possible que les persones puguin triar entre cotitzar més, jubilar-se més tard o tenir una pensió menor. Seria una decisió completament transparent, sense incentius perversos.

Una altra qüestió són les projeccions a molt llarg termini que parlen d’un sistema de pensions que podria passar del 9% del PIB actual al 18% del PIB cap al 2050. Aquestes projeccions depenen molt críticament de les hipòtesis demogràfiques i, per tant, no són res més que escenaris per pensar sobre les generacions futures. L’únic que és força segur és que les persones viuran cada cop més anys i, per tant, cobraran pensions molt més temps. Però els corrents migratoris poden alterar molt la situació i, per tant, la probabilitat d’algunes previsions molt pessimistes és baixa. Tot i així val la pena veure si aquests escenaris es poden afrontar o no.

En primer lloc, ¿és forassenyat dedicar el 18% del PIB a pensions? Tot depèn de quina sigui la proporció de la gent gran en el conjunt de la població. Actualment, la gent de 65 o més anys és aproximadament el 17% de la població (en previsions de fa 15 anys es pensava que serien el 20%) i s’emporta el 9% del PIB en forma de pensions. Quan aquesta gent sigui el 35% de la població (que és la previsió pessimista pel 2050) ¿no hauria d’emportar-se el 18% del PIB? Si no és així, la proporció de pobres entre la gent gran serà molt major. Per tant, no és forassenyat dedicar-los el 18% del PIB .

¿Podrem pagar un 18% del PIB en pensions? Actualment, ja hi ha diverses economies europees que ja estan pagant entre el 12% i el 18% del PIB, i funcionen com a mínim tant bé com l’espanyola.

¿Com s’hauria de finançar això? Si es financés mitjançant augments de cotitzacions, significaria passar a tipus d’entorn al 45%-50% en lloc del 29,4% actual, és a dir, un increment del 0,4-0,5% anual des d’ara al 2050. Aquest increment podria absorbir-se pels increments de productivitat i sense afectar els beneficis de les empreses. Però també podria finançar-se mitjançant impostos generals, que pagarien totes les rendes. Si la productivitat creix als ritmes mitjans dels darrers 30 o 40 anys (entorn al 1,5%-2% anual), no hi hauria cap problema per finançar les pensions amb cotitzacions més elevades i el poder adquisitiu dels salaris nets i de les pensions podria anar augmentant encara a un ritme del 1%-1,5% anual real, sense afectar els beneficis empresarials.

La principal conclusió que cal extreure d’aquesta reflexió és que l’envelliment de la població és un repte perfectament assumible si l’economia manté un dinamisme suficient, similar al que s’ha experimentat en els darrers 30 o 40 anys (no cal que es repeteixin miracles de creixement com als anys 60). En definitiva, si la renda per càpita es manté o millora, les pensions es podran mantenir o millorar. El problema no serà altre que el de fixar els mecanismes institucionals que ho permetin.

Barcelona, novembre de 2010