No vull entrar en si les mesures de prevenció de la pandèmia del COVID han sigut, i són, adients o no. Tampoc vull qüestionar, aquí i ara, l’assetjament mediàtic de la por i l’aïllament al qual, amb la col·laboració activa del poder, s’ens ha sotmès. Només vull fer paleses algunes conseqüències, d’aquestes que en diuen col·laterals i que se’ns presenten com a inevitables, fins i tot necessàries, i que han sobrevingut per instal·lar-se, sembla que definitivament, en aquest model social en què estem immersos.

És molt antic l’estigma de la burocràcia a Espanya, i real; tots l’hem sofert més d’una vegada. Però a les darreres dècades del segle passat se’ns va fer creure que la irrupció de la informàtica en les nostres vides, laboral i personal, ho facilitaria i ho simplificaria tot. Res més lluny de la realitat. Crec que, una vegada més, si no tots, molts de noltros, hem hagut de sofrir les complicacions, els entrebancs i les pèrdues de temps, de la burocràcia informàtica que, progressivament, s’ha anat generant ja des d’abans de l’eclosió de la pandèmia. I ara…

Ara s’ha convertit en indefensió. Perquè m’estic referint a organismes, institucions i serveis públics, a més a més dels que no ho són pròpiament, que, amb l’excusa de la pandèmia, estan eliminant l’atenció personal, humana i directa als ciutadans substituint-la per contactes informàtics (pàgines web, correu electrònic,…), la majoria d’ells sense cap tipus de interacció per manca d’interlocutor, és a dir, sense poder resoldre complicacions, dubtes, entrebancs o problemes, informàtics o personals, que sorgeixen en la realització d’una gestió amb l’ajuda d’una persona.

La possibilitat d’una comunicació telefònica humana resulta, en molts de casos, inexistent i, en altres, inviable o irresoluble perquè, en el millor dels casos, l’interlocutor humà de la consulta acaba remetent-nos a un procès informàtic estàndard que no contempla el problema que se’ns ha plantejat. Aconseguir una d’aquestes, ja famoses, «cita prèvia» és una sort, si és que existeix aquesta possibilitat, i és un miracle si la cita concertada és dins el termini establert per resoldre la gestió pendent.

M’estic referint tot el temps a gestions oficials, necessàries i obligades legalment, que com a ciutadans hem de realitzar. També puc incloure algunes altres, opcionals i voluntàries, a les quals hi tinc dret precisament com a ciutadana i persona. I per il·lustrar-ho clarament, em permetré posar-ne uns exemples, exemples reals que per atzar han irromput en la meva vida de forma simultània i que, probablement són l’espoleta que ha fet esclatar aquest escrit:

         Recentment jubilada, estic pendent de la recepció d’una notificació oficial de la meva nova situació per gestionar degudament el cobrament de la meva pensió. Aquesta comunicació m’ha arribat via telèfon mòbil a través d’un missatge on se m’indica una adreça electrònica per accedir a la notificació. Però no puc accedir-hi si no disposo d’un seguit de codis (clave, pin, CSV ?) i no puc obtenir aquests codis a través del meu telèfon mòbil perquè resulta que és massa antic (9 anys) i no admet la versió de l’app de la qual disposa l’Agència Tributaria per aconseguir els esmentats codis. Intentant-ho a través d’un ordinador vaig invertir més de dues hores per moure’m dins el laberíntic procès de pàgines de «registros, claves, contraseñas, códigos de verificación, pins»,… sense èxit, mentre intentava contactar amb telèfons d’informació i ajuda on una veu robòtica m’anava remetent a opcions i situacions que no eren la meva i alguna veu humana m’indicava que acudís a les mateixes pàgines web, que no aconseguia entendre, per resoldre el problema. En un moment donat una nota en una d’aquestes pàgines m’informava personalment, amb el meu nom i llinatges, que havia de concertar una cita prèvia presencial. Novament una odissea per aconseguir-la ja que no estava disponible aquesta possibilitat a les delegacions de l’AET a Balears. Finalment «¡se hizo la luz!» i vaig localitzar el lloc on demanar una cita prèvia i la vaig aconseguir. Això sí, la data que se’m va donar excedeix el termini requerit per a la meva gestió.

Després d’hores de desesperació, d’impotència i d’angúnia no he resolt exitosament el problema, però, a la fi i a la cap, podré xerrar personalment amb un ésser  humà que espero m’escolti, m’entengui i m’atengui.

         També he decidit matricular-me a un curs de postgrau a la UIB per a la qual cosa necessito presentar un seguit de documents i el requisit, que acompleixo, de posseir un títol de llicenciatura. A l’hora de fer la preinscripció, evidentment «on line», presento el meu títol de Llicenciatura de la Universitat de Barcelona amb el corresponent certificat acadèmic de notes. La desgràcia ve quan, com que es tracta d’un títol de l’any 1980, en els certificats d’aquells temps no figurava la mota mitjana de la carrera, ni tan sols les notes eren numèriques sinó qualitatives (aprovat/notable/excel·lent/matrícula) i un dels documents que es requereixen és un certificat de nota mitjana. Considerant que la nota mitjana es pot extreure de les qualificacions del certificat oficial presentat, faig una instancia on sol·licito que s’extregui de les esmentades qualificacions la nota numèrica mitjana que correspongui a la qual cosa se’m contesta, per correu electrònic, que s’exigeix un certificat específic com a tal. Estic intentant fer la gestió a distància amb la UB on l’única pega que han posat és que, degut a l’allau de feina, no se sap si l’esmentat certificat arribarà abans de la data de termini de presentació i subsanació de documents per poder fer la preinscripció. Si tot va bé, després vindrà la matrícula, novament «on line»; no vull ni pensar-ho.

D’altra banda se m’ofereix la possibilitat d’al·legar la Llicenciatura que vaig cursar posteriorment, més recent, a la UIB, de la qual sí tinc un certificat acadèmic amb la nota mitjana de la carrera. Però resulta que, malgrat consti que l’he finalitzada, no he sol·licitat el títol oficial, és a dir, no he pagat els 154 euros per a què se’m tramiti el títol en paper. Si ho faig, si pago, em donaran per vàlida la nota mitjana que figura al certificat acadèmic. No calen comentaris.

         Fa uns dies , una persona, molt propera a mi, amb pocs recursos econòmics, rep una telefonada de la seva assegurança en la qual se li comunica que al BOE apareix una multa de l’Ajuntament de Palma, amb el seu nom i la matrícula del seu vehicle, per valor d’uns quants cents d’ euros. L’asseguradora li ofereix recórrer la multa si així ho considera però resulta que al butlletí no figura ni el concepte ni la data de la presumpta infracció. En intentar contactar amb la secció corresponent de l’Ajuntament per informar-se del fet en qüestió resulta que no es possible personar-s’hi si no és amb cita prèvia i tampoc es pot fer telefònicament. La cita prèvia que aconsegueix és posterior a la data límit per recórrer o satisfer la multa. Se li dóna l’opció d’enviar un correu electrònic sol·licitant la informació que es contestarà en «uns dies». I els dies van passant.

Imagino que aquestes tres situacions no són excepcionals; ha de ser freqüent entre els que vivim en aquest país, en aquest estat, que es necessiti fer gestions amb la Hisenda pública, que s’hagin de pagar multes que hom no sap, no recorda o no entén el per què, que es vulgui fer un curs oficial de qualsevol cosa, que sorgeixin problemes i errors en la gestió de les seves obligacions i/o drets com a ciutadà i, sobretot, deu ser habitual que una persona no tingui recursos informàtics suficients, materials o de coneixements, que sigui major i que vulgui estudiar, que vulgui xerrar amb l’Administració pública per resoldre un problema específic, precisament amb l’Administració pública, que no disposi d’ajuda personal ni professional per resoldre’l, que no tingui recursos econòmics per fer front a un determinat pagament sobtat,…

La indefensió resulta de cada vegada més general, en tots els aspectes de la vida, i més generalitzada, afectant a una major quantitat de persones. Indefensió és un concepte contrari a democràcia (si considerem que vivim en un estat democràtic, és clar), amb pandèmia o sense,… sense excuses.

Les excuses de la pandèmia afecten a molts àmbits; la perversió del sistema és òbvia: acomiadaments en el món del treball sota EREs, fons d’inversió que fagociten la desgràcia aliena, retracció dels serveis públics,… Tot plegat ja ve de lluny i és l’essència d’aquest sistema neoliberal, democràtic, en el qual estem immersos; la pandèmia els ha donat la gran excusa per avalar-ho. La indefensió ciutadana, amb la inhibició, l’angúnia i la submissió que comporten, es converteix així, sumat a la por i al «salvese quien pueda», en l’arma més gran que té el poder per fer callar una població de cada vegada més constreta, malmenada i subjugada.

Hi ha algú a l’altra part del mur?

Irene Salamanca Pujol

ATTAC Acordem no s’identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan són signats per la pròpia organització