Albert Batiste. ATTAC Acordem

Quan a les grans mobilitzacions contra les retallades en sanitat del govern Mas els anys 2012-2016, cridavem: «Retallar en sanitat és assassinar», ara estem veient quanta raó teníem.

La sanitat és un dels pilars bàsics de l’estat del benestar, junt amb l’educació, els serveis socials, l’habitatge i les pensions. A Espanya i Catalunya, l’any 1986 es va aprovar la Llei General de Sanitat coneguda com Llei Lluch, que establia la protecció de la salut com un dret universal, i la seva prestació mitjançant un sistema nacional de salut públic. Amb això ens apuntavem (tard) a la tendència predominant a Europa de disposar d’un sistema públic de sanitat, que es va iniciar al Regne Unit després de la segona guerra mundial i es va anar adoptant a tot el continent.

Ara bé, a partir del triomf de les tesi neoliberals a finals dels anys 80, amb els governs de Thachter a RU i de Reagan als USA i l’adopció pels poders econòmics de l’anomenat Consens de Washington, es va iniciar una onada d’atac als sistemes públics, dins de les tesi de aprimament de l’Estat i d’obrir al negoci privat els serveis públics. La sanitat representava un gran sector de negoci per la banca i les assegurances privades. Onada a la que es van apuntar no només els governs de dreta o lliberals, si no també molts sectors de la socialdemocràcia (l’anomenda tercera via dels Blair, Schroeder, Clinton i l’últim Felipe González).

A Espanya això va arribar amb l’últim govern de Felipe González i amb els de José Maria Aznar, que l’any 2012 va aprovar la Llei de reforma de la Llei Lluch, per la que la sanitat perdia el seu caràcter universal (al excloure’n els immigrants sense papers i altres col.lectius) i el seu caràcter gratuït (al ampliar els copagaments a col.lectius desafavorits i excloure molts medicaments i actes mèdics del sistema públic).

Però a Catalunya, on existia des de la transició un sistema mixt públic-concertat-privat opac creat pels governs Pujol i mantingut pel Tripartit, no van esperar a la Llei espanyola. El govern d’Artur Mas, adelantat del neoliberalisme a Espanya, va iniciar l’any 2010 les polítiques de retallades de la sanitat pública i d’afavoriment de la sanitat privada. Aquestes polítiques es van encomanar al conseller Boi Ruiz, que procedia de la patronal de les mútues catalanes i va aplicar cruelment les retallades a la nostra sanitat.

Així, entre 2010 i 2015, d’acord amb un informe redactat aquest any amb dades dels pressupostos de la Generalitat i de l’economista Vicenç Navarro, el pressupost de la Generalitat de sanitat es va reduïr el un 15 %. Això va representar una reducció del 15 % en personal de l’ICS,  que va passar de 43.000 a 38.000 empleats (centrant-se aquesta reducció sobre tot en el personal d’infermeria); una reducció del seu sou d’un promig del 25 %; el tancament del 17 % dels llits en els dos principals hospitals públics (Vall d’Hebron i Bellvitge); un increment de les llistes d’espera del 45 % al 2011 i del 35 % al 2012; i un tancament en hores d’urgència de 60 centes d’assistència primària, el que va representar una sobrecàrrega de les urgències hospitalàries i un risc per la salut de la població rural.

Junt amb l’afebliment del sistema públic, es va potenciar la transferència de recursos a la sanitat privada, Així, a l’àrea de Barcelona, mentre que la inversió en centres de l’ICS es va reduïr en un 8 %, les transferències a la sanitat privada (Quirón, Sagrat Cor, Hospital General) es van incrementar en un 25 %; i els serveis de oxigenoteràpia, diàlisi, rehabilitació i transport sanitari no urgent els van externalitzar a companyies privades.

Però tant negatiu com el volum de les retallades va ser la seva distribució. La major part de la retallada es va fer en l’atenció primària (els CAP) quan una bona sanitat publica ha de potenciar aquest sector on es fa la medecina més humana i els programes de salut preventiva. També es va destinat una quantitat desproporcionada a la despesa farmacèutica, plegant-se totalment als interessos d’aquesta indústria molt influent a Catalunya (p. e. aquí no es van fer ni es fan subhastes de medicaments com es fan a altes comunitats autònomes).

Com ha evolucionat això des de 2015 fins avui? Consultant les dades oficials dels pressupostos de la Generalitat, s‘observa que no ha millorat, al contrari ha empitjorat. El pressupost dedicat a sanitat no ha pujat en cap any del 30 % del pressupost social total que representava al 2015, i segueix estant molt per sota del pressupost d’abans de la crisi. El personal es manté en el de l’any 2015 a pesar de l’augment de la població.  I la distribució de la despesa continua sent desproporcionada en favor de la medecina hospitalària (només el 29 % de la despesa de 2019 es va destinar a assistència primària).

La situació a la resta d’Espanya no és molt millor després dels anys de retallades dels governs del PP, però inclús així, si ens comparem amb altres CCAA de l’Estat espanyol, Catalunya té el dubtós honor de ser la última en el ranking de despesa en sanitat per habitant i any i la tercera per la cua en el ranking de percentatge de despesa en sanitat sobre la despesa total.

Els retalladors de la sanitat pública, també, han aconseguir el seu objectiu d’afavorir les mútues i assegurances privades. En efecte, a Espanya, des de l’inici de les retallades, el nombre d’assegurats en mútues privades ha crescut en 1.000.000 i el negoci segueix creixent amb el suport de la banca.

Que implica tot això en l’actual crisi deguda a l’epidèmia del coronavirus? Doncs el tenir un sistema públic debilitat per les retallades, ha fet que ens trobem amb:

– Falta enorme de personal: metges, infermeres, auxiliars, i altres. que com hem dit es van reduïr en 5.000 professionals entre 2010 i 2015.

– Falta de llits en els grans hospitals públics, que son els que estan absorbint la major part dels ingressos. Que bé que ens haguessin anat ara les plantes senceres que es van tancar a Vall d’Hebron i Bellvitge entre 2010 i 2015!

– En consequència, falta de places de UVI i de respiradors, que es van tancar amb la mateixa proporció.

– Saturació dels CAP i les urgències no hospitalàries, que per la seva falta de personal no poden complir amb la funció de filtrar els malalts i descarregar les urgències hospitalàries.

I mentres tant, quin paper està jugant la sanitat privada? El Decret d’estat d’alarma de 14 de març del govern espanyol va posar a disposició de les autoritats sanitàries els recursos de la sanitat privada. Ara bé, segons dades recents, només un 10 % dels pacients en UVI estan en centres privats, i segons els sindicats molts d’aquests estan fent ERTES o altres mesures per reduïr plantilla i estalviar-se sous. A Catalunya, el govern Torra ha reaccionat tard i fins al 22 de març no ha publicat el decret d’intervenció de la sanitat privada.

La sanitat pública és l’únic recurs important que tenim per a enfrontar-nos a crisi de salut pública com la que tenim o les que podrem tenir en el futur. Quan aquesta crisi passi, hem de redoblar la mobilització social per a reclamar la reversió de les retallades i privatitzacions, i com a mínim tornar a la sanitat publica que teníem abans de la crisi de 2008.    

I no oblidar als responsables d’aquestes retallades, que avui estan contribuïnt al patiment de la gent.

HO ESTEM COMPROVANT, RETALLAR EN SANITAT ÉS ASSASSINAR!!