Contra la dictadura financera, hem de democratitzar les finances

 

 

Contribució de l’eix financer a la Jornada, organitzada per Attac Acordem “10 anys de crisi-estafa. Prenem el contol de les finances”

 

A.- Situació actual de les finances

Quan parlem de finances ens referim a totes les institucions i processos relacionats amb la creació/gestió dels diners i altres actius financers, que se suposa han de facilitar o donar suport a l’economia real (producció i consum). D’altre banda les finances públiques tenen que veure fonamentalment en com el sector públic obté ingressos (impostos, emissió de deute, etc) per finançar la despesa pública. L’actual economia neoliberal, de caire fonamentalista, vol posar preu a tots els bens, serveis i aspectes de la natura i la vida. En democràcia, l’economia hauria de servir als interessos de les persones, i les finances haurien de comportar un conjunt de principis i estar sota controls democràtics. Tanmateix, les finances capitalistes es van constituir al servei de les grans corporacions i capitals, en lloc de servir a tota la societat.

L’ordenament financer global avui es regeix per uns principis bàsics: de la maximització de les finances privades, o de privatització; de competència (en principi lliure i no falsejada, això no obstant a la pràctica no és així); de llibertat absoluta de moviments de capitals, a la que s’afegeix l’opacitat de les grans transferències.

La vasta desregulació neoliberal de l’economia, a partir de finals dels 70, va trencar amb els control sobre el mercat i els capitals que existien des de la post-guerra. Les finances adquireixen una enorme proporció sobre el conjunt de l’economia i s’autonomitzen provocant el que s’anomena financiarització de l’economia . La hiperinflació financera i al descontrol generalitzat va alimentar la crisis financera de 2008, i la posterior recessió econòmica, que encara sofrim.

 

El sistema bancari

Actualment, el sistema bancari en Espanya és principalment privat i oligopòlic, a excepció de Bankia i la Sareb, algunes petites caixes i la banca ètica i cooperatives de crèdit. De la dictadura, es van heretar alguns bancs públics, que havien servit a la etapa expansiva «desarrollista», i que si s’haguessin conservat al servei de la economia productiva, podrien haver estat una potent font de desenvolupament i benestar per a la ciutadania. Tanmateix, els governs  del PSOE primer i després, i fonamentalment, del PP els van fondre i privatitzar en l’operació BBV – Argentària. Els governs del PP van promoure una sèrie de mesures que suposen obstacles a la democratització financera, com seria els obstacles a la creació i activitat de entitats de crèdit cooperatives i solidàries.

Posteriorment, en 2013, i després d’un període de reestructuració gradual, la llei de Caixes d’ Estalvi i Fundacions bancàries privades, transformava les caixes en entitats bancàries privades, amb les característiques dels bancs actuals com la possibilitat de concentrar les competències de la banca d’estalvi i d’inversió. L’objectiu de la reestructuració del sistema bancari espanyol en conjunt hi és marcat per les instàncies de la Unió Europea, té com objecte la convergència en 5 entitats sistèmiques. En l’actualitat 5 entitats ja representen el 70% segons el Banc d’Espanya i es preveu que encara es concentrarà més els pròxims anys fins arribar a més del 85%.

Des del moment en que es va gestar la crisi, fins l’actualitat, l’escassa vigilància supervisora del Banc d’Espanya va a afavorir el desenvolupament de la bombolla financera. Això sobre els processos de fusió i bancarització de les caixes d’estalvis als últims anys, ha estat determinant en la crisis del sistema financer. I va ser possible en base a les directrius de la Unió Europea, i les mínimes normes reguladores internacionals de Basilea II y III.

Les normes de regulació internacionals del Comitè de Supervisió Bancària de Basilea permeten una utilització desproporcionada del mecanisme de reserva fraccionada dels bancs, establint entre un 6 i un 8 %, respecte al total de actius emesos, la reserva del «core» capital o capital de qualitat, aspecte necessari per a garantir la mínima solvència. Però aquest és un mecanisme clàssic de l’enriquiment dels bancs amb la base dels depòsits de la ciutadania, això no obstant la majoria dels bancs tampoc compleixen amb aquestes mínimes normes regulatòries establertes a Basilea. Aquest incompliment és facilitat per les pròpies normes comptables.

Tot i que la creació de paper moneda és competència exclusiva de l’Eurosistema (Banc Central Europeu i els bancs centrals nacionals en l’eurozona), el sistema bancari crea la major part dels diners en circulació, que són els diners bancari, generat en forma de dipòsits en emetre préstecs. La desregulació ha suposat la cerca continua de liquiditat per part de les entitats financeres, fent us d’un excés d’emissió de títols, aprofitant-se del baixos tipus d’ interès i la manca de límits de l’apalancament creditici, títols que posteriorment s’agrupaven en productes derivats que es distribuïen per tot el sistema financer. L’abús de productes financers derivats ha creat una profunda inestabilitat en les finances mundials. Molts d’aquets productes, els tòxics, van portar al crash de 2008 i a una profunda recessió, que ha produït enormes ferides a l’àmbit social, un augment de l’atur i de les desigualtats, i un retrocés dels drets humans i també a l’àmbit de l’ecologia.

Però la banca ha fet, i segueix fent-ho, un us de males pràctiques, comissions abusives, i productes estafa com les preferents. Es suposa, al mateix temps, que el mercat aconseguirà  que els gestors privats, guiats pel seu propi interès de benefici, actuïn d’acord amb l’ interès general. És evident que no és així, els alts directius s’assignen salaris escandalosos, inclús quan l’entitat té pèrdues i/o és a punt de fer fallida.

El procés de concentració i oligopolització bancària significa una altra volta de rosca sobre les rendes del treball que alimenten el capital bancari, o sigui, apropiació de beneficis i socialització de pèrdues. Per tant, els grans bancs es converteixen en entitats sistèmiques, massa grans per a fer fallida, i per tant, els Estats acaben impedint la fallida i el seu deute privat esdevé deute públic.

 

Inversors institucionals i la seva activitat especulativa

A més a més dels grans bancs i de les caixes d’estalvis, existeixen altres inversors institucionals, amb autonomia, si bé moltes vegades es lliguen a aquests mateixos bancs de diverses formes. Parlem dels fons d’inversió, de les grans asseguradores internacionals, dels fons de pensions que van invertint a les borses mundials; de les societats e institucions d’inversió col·lectiva com les Sicav; de les Socimi, etc.

Els gestors de tots aquests grans inversors institucionals han estat, durant dècades, els màxims agents d’especulació amb actius diversos, cercant el benefici ràpid, però assumint riscos i posant les economies en risc. Es va produir amb els productes financers i la moneda, a l’àmbit immobiliari, amb el deute dels Estats, amb els productes alimentaris i els recursos bàsics, amb els drets d’emissió, amb la compra d’empreses per a després disseccionar-les i vendre’ls ja reconvertides, invertint a la borsa, etc.

La progressiva transformació d’una economia productiva en una economia especulativa ha suposat una metamorfosi substancial dintre del sistema capitalista, el capitalisme productiu s’ha transformat en un capitalisme financer, que suposa una economia virtual i depredadora.

L’especulació s’imposa a l’empresa i s’ha instal·lat dintre del flux econòmic, de tal manera que per cada unitat de flux de diners que circula a l’economia real, hi ha més de 75 unitats destinades a l’especulació, a curt termini, no productiva. Aquest sector financer és el que més beneficis en obté, 26 vegades més rentable que tots els demés[i], tanmateix , gairebé no paga imposts. Al mateix temps, es freqüent observar  en les memòries  de les grans companyies com en gran part els seus beneficis procedeixen d’una inversió financera, més enllà del seu objectiu productiu. Per tant, les entitats financeres privilegien l’especulació, que lis dona grans beneficis, en lloc del crèdit a les famílies i les empreses.

Els diners, la banca i alguns instruments financers són elements útils i necessaris a una economia moderna. Nogensmenys, la seva majoritària privatització, el seu creixement indiscriminat i l’abús amb fins d’enriquiment especulatiu té efectes desestabilitzadors sobre l’economia real (crisis, desocupació, augment de les desigualtats).

 

 L’economia. La opacitat i els sistemes jurídics offshore:

Actualment, l’opacitat és un dels majors obstacles pel necessari control i democratització de les finances. Impedeix la rendició de comptes, la supervisió consolidada i el control democràtic i social del sistema financer.

Pràcticament, els més grans fluxos financers, a nivell internacional entre bancs i altres institucions financeres, romanen ocults mitjançant instruments de transacció, registre i pagaments opacs (Swift, cambres de compensació, sistemes de pagament en temps real). La volta de rosca a la opacitat són els refugis fiscals i financers, que amb els seus sistemes jurídics offshore suposen una sèrie d’importants problemes per a l’economia mundial. Incentiven i protegeixen el delicte econòmic, la corrupció i la delinqüència organitzada. Creen descontrol a la banca i a les finances, amenaçant l’estabilitat financera. Possibiliten el fora de balanç i nodreixen la banca a l’ombra i els riscos sistèmics. També minimitzen els ingressos fiscals dels Estats. I són al centre de la crisi pressupostària actual que soscava l’ Estat democràtic i social. Augmenten la pobresa i la desigualtat, i incentiven la criminalitat organitzada, la corrupció i el terrorisme a nivell internacional.

 

La fiscalitat i l’emissió de deute públic: dues fonts financeres dels Estats

Els impostos són la base del finançament dels Estats modernes. A la Unió Europea ha hagut una regressió important de la fiscalitat dels Estats després de la crisi, per una part, per la disminució de la massa salarial deguda al augment de l’atur, la reducció dels salaris i del consum, i per una altra, per l’enfonsament de l’impost de societats donat el tracte de favor impositiu cap a les grans empreses, i també, i molt especialment, a causa de l’elusió i evasió fiscal, amb l’ utilització de refugis fiscals.

El sistema fiscal espanyol recapta sis punts per sota de la mitjana europea. A més a més, el 83 % de la càrrega impositiva[ii]  correspon a les famílies i solament un 12 % a les empreses, les grans solament el 4%. Aleshores són les famílies i el treball els que proveeixen els pressuposts generals de l’ Estat, sent mínima la contribució del capital i les empreses. La recaptació de l’impost de societats ha caigut dramàticament i, amb la recuperació econòmica la recaptació d’aquest impost no ha assolit els nivells pre-crisi. En el 2007 es recaptaven 44.669 milions d’euros i en el 2017 van ser 23.143 milions d’euros[iii].

Els impostos i altres ingressos corrents haurien de ser suficients per a finançar les despeses públiques en circumstàncies normals. Tanmateix, els països han de poder utilitzar eventualment els dèficits i superàvits pressupostaris  amb objectius anticíclics, mentre que els serveis socials no s’haurien de finançar, per norma, amb emissió de deute públic.

No obstant això, fa dècades que som amb economies cada vegada més endeutades, tant en l’àmbit públic com en el privat d’empreses i famílies. El deute és un instrument recurrent del capital i dels Estats per a finançar projectes econòmics i promoure el desenvolupament econòmic i social.

La Unió Europea  imposa una política pressupostària de suficiència financera excessivament rígida. Les normatives de la UE, respecta a la despesa dels Estats, venen establertes per mitjà d’acords d’estabilitat i disciplina pressupostària, que mantenen el límit del dèficit al 3 % i del deute al 60 % del PIB. Però el nostre país supera ambdós límits, i això va ser el motiu perquè PP i PSOE, pressionats per l’ UE, van fer el «canvi exprés» de la constitució, incloent el criteris d’estabilitat pressupostària a l’article 135, que obliga a l’ Estat a amortitzar al termini degut, els acords del deute sobirà pactat i els interessos reportats, abans d’utilitzar els recursos pel subministrament dels serveis i prestacions públiques.

Existeix una gran bombolla del deute dels països i també del deute mundial. Segons l’Institut Internacional de Finances (IIF), el deute global de les famílies, empreses, corporacions i governs és de 237 billones de dòlars[iv] , i equival al 317,8 % del PIB mundial. I a pesar de que els Estats van gastar bilions d’euros pel rescat de les entitats financeres, el deute privat és encara el més gran.

Especialment problemàtic, és l’apalancament creditici dels grans inversors per a especular a les borses, als mercats no borsaris i als mercats secundaris de deute sobirà.

 

La moneda única i el tractat de l’euro

Els criteris d’estabilitat i disciplina pressupostària són especialment onerosos pels Estats del sud d’Europa. El motiu és que els costs del seu finançament difereixen molt uns països d’altres, degut a la qualificació que les agències privades de qualificació li donen als seus deutes sobirans segons el risc d’impagament. Països com Grècia, Irlanda i Espanya tenen una prima de risc molt més alta que altres països del Nord d’Europa, el que incrementa el cost del finançament. El fet de que a l’eurozona existeixi una moneda comuna, l’euro, impedeix que els diferents països tinguin sobirania monetària i per tant autonomia en les seves polítiques econòmiques.

 

B.- Una proposta alternativa

Dintre del sistema capitalista, on el control del poder és ostentat per una plutocràcia  u oligarquia econòmica, els grans projectes polítics i socials es pleguen als interessos de dites oligarquies, que, tanmateix s’assenten localment, son globals en el seu funcionament, com correspon a aquesta fase del capitalisme financer.

Avui es pot constatar que aquesta plutocràcia global, que no arriba al 1 % de la població mundial, domina amb mà ferma l’economia, la política i la cultura, al mateix temps que promou en l’opinió pública els valors sistèmics. Amb uns medis de comunicació social sota el control de corporacions privades, la ciutadania roman desinformada i, aleshores, no s’implica, mes enllà de les votacions cada quatre anys, en l’ exercici democràtic i l’acció social. Avui solament una minoria de ciutadans i ciutadanes conscients representa a la societat crítica, social i políticament organitzada. Una majoria voten opcions que promouen polítiques neoliberals.

Això ens demostra fins quin punt la ideologia neoliberal hi és establerta i consolidada en amplies esferes de la política, cultura, universitats, medis de comunicació de masses i en general, en l’opinió pública, especialment als països desenvolupats i en una gran part del països en vies de desenvolupament. Per tant, és lògic que hàgim arribat on estem: les corporacions dominen el Món.

Molts i moltes, des de la societat civil organitzada, ens preguntem com desenvolupar una acció política i social efectiva dintre de l’ actual context neoliberal i financiaritzat. Especialment ara, quan els governs es rendeixen al capital, és l’hora de la ciutadania organitzada per a l’acció social i política. L’estratègia més necessària es la de  l’educació popular crítica i orientada a l’acció. S’ha d’anar teixint complicitats i xarxes ciutadanes entre les diferents associacions i moviments socials, a nivell local i internacional, per a construir el canvi col·lectivament. La construcció d’alternatives des de baix, s’està desenvolupant també amb noves formes de dissenyar el sistema monetari i financer, incloent les monedes socials i complementàries, finances ètiques i participatives, etc.

L’actual sistema té un eix dominant, el fonamentalisme de mercat, per sobre tot els altres (estat, societat, ecologia, bens comuns…). Els neoliberals van fer molt bé el seu treball, per tant, la ciutadania conscient i activa, junt a les forces polítiques realment crítiques amb el sistema, han d’ enfrontar-se a una ingent feina. Com podrem de-codificar i de-construir l’actual estructura sistèmica neoliberal, tant a l’àmbit econòmic com polític i de valors?

A les democràcies pluralistes actuals, diverses social i ideològicament, qualsevol projecte de canvi ha de servir per a avançar amb consens bàsics construïts col·lectivament entre les forces crítiques. I això és necessari per a guanyar espai cap a una construcció de l’hegemonia cultural i la conformació de l’opinió pública. Des de la perspectiva de teixir xarxes de consens es necessari intercanviar de punts de vista, anàlisis i diagnòstics, cap a un projecte alternatiu per anar construint una xarxa d’acció social ciutadana.

 

Mesures necessàries per establir un control democràtic i social sobre les finances:

L’actual crisi és un reflex més d’un sistema econòmic depredador basat en dos principis absolutament hegemònics: la dogmatització de la cerca del màxim benefici com a aparent motor de desenvolupament i la cessió de la governança econòmica al capital. Aquests dos principis combinats comporten una dinàmica accelerada d’acumulació de capital, beneficis i poder polític en poques mans que no deixa amb prou feines lloc a consideracions ètiques en la pràctica econòmica i que es retroalimenta amb les crisis soci-econòmiques. El sistema financer, és el nucli central d’aquest procés a través de creació monetària, que està implícita en dos processos: la concessió de crèdit i inversió d’una banda i la captació de capital i estalvi per una altra. Aquest sistema depredador sense control, condueix de manera natural a la financiarització de l’economia i a l’increment de la seva capacitat d’influència, tant en l’esfera social com a política, abandonant la seva capacitat de servir a l’interès públic. El sistema financer condiciona tot el procés productiu i la seva creixent liberalització sota els dictats d’aquest neoliberalisme estan en l’arrel de l’actual crisi social i econòmica, la creixent desigualtat i la depredació dels recursos naturals.

Cal considerar que la deconstrucció ideològica i pràctica del model neoliberal requereix el qüestionament sistemàtic dels seus principis operatius: privatització, competència, desregulació, llibertat absoluta pels capitals i opacitat. Per tant, el projecte social i polític de la ciutadania ha de tenir els valors d’això públic: armonització, cooperació i solidaritat financera; reivindicació de la regulació i control de les finances, i l’exigència de la transparència.

És necessària la transició a un nou ordre econòmic on sigui l’interès públic el que governi de manera viable i democràtica el sistema econòmic i per a això la ciutadania exigim de manera immediata una transformació profunda del sistema financer com a principal catalitzador cap a una nova economia sostenible al servei de la societat i les generacions futures.

És primordial la modificació dels estatuts del Banc Central Europeu, amb uns objectius assignats per la Unió. Ara, és sorprenent la seva independència política respecte de la UE. Les seves funcions principals són el control de la inflació i l’emissió de moneda, però no en té sobre la creació d’ocupació, la prosperitat de la població, ni la sostenibilitat ambiental. Aquest estatut del BCE és un obstacle insalvable per a que la Unió pugui constituir algun dia una verdadera unió econòmica i social.

 

Per això exigim:

 

A.- Mesures necessàries per a la transició de l’actual sistema financer:

  • És fonamental posar controls a l’actual llibertat absoluta de les transaccions de capital a nivell internacional; començant per acabar amb l’especulació a curt termini de tot tipus d’actius, que és necessari dissuadir amb impostos com el ITF (Impost a les transaccions financeres). I és imprescindible per a combatre el colossal poder de les finances sobre l’economia, ja que, en cas contrari, és impossible una planificació democràtica de les finances per a fer viable la transició social i ecològica.

 

  • Aprofundir en la regulació bancària, borsària i de fons d’inversió, asseguradores, fons de pensions, posant límits a la titularització d’actius financers, als productes derivats especulatius i a l’enginyeria financera.

 

  • Crear agències de qualificació creditícia públiques des de la UE per substituir a les privades actuals amb els mateixos interessos que els grans bancs i corporacions.

 

  • Separar la banca d’inversió de la banca de dipòsit per no traslladar a les estats i a les persones estalviadores els riscos derivats de les inversions especulatives de la banca d’inversions.

 

  • Erradicar l’opacitat i activitat offshore dels refugis fiscals, que a través de l’elusió, l’evasió fiscal i el rentat de diners soscaven la fiscalitat dels estats. Al mateix temps que son plataformes d’especulació financera i que mitjançant els negocis des de la banca en l’ombra posen en risc a les economies.

 

  • Establir límits a les institucions bancàries considerades massa grans per caure (Too Big To Fail) als comportaments oligopolístics i als grans lobbies bancaris.

 

  • Exigir normativament als bancs privats implantar sistemes de responsabilitat soci-ambiental reals i verificables.

 

B.- Mesures necessàries per potenciar els ecosistemes financers orientats a l’interès públic

  • Crear un sistema de mecanismes bancaris d’intervenció pública directa (banca pública, fons d’inversió, garanties, línies de crèdit, etc.) que garanteixin l’accés a crèdit a la ciutadania i al teixit productiu de les PIME, així com l’estalvi popular. Aquests mecanismes han de treballar preferentment en aliança amb les institucions financeres privades i cooperatives que persegueixin de manera real l’interès públic.

 

  • Convertir BANKIA, institució rescatada amb fons públics, en una autèntica banca pública ètica i amb control democràtic i social.

 

  • Reformar l’Estatut del Banc Central Europeu amb un contingut social i no únicament bancari i de salvaguarda dels equilibris macroeconòmics, monetaris i de la inflació, dependent de la Unió Europea perquè la política monetària sigui coherent amb les necessitats de la ciutadania. I dotar a les institucions financeres de la UE (BCE, BEI, FEI, etc) de capacitat per finançar directament als estats i promoure la plena ocupació.

 

  • Prendre mesures perquè la moneda treballi per la sobirania, l’equitat, l’estabilitat i la suficiència financera de les societats a Europa.

 

  • Afavorir políticament els processos d’innovació tecnològica i autoorganització social que permetin superar les limitacions actuals del sistema monetari i financer dominant, especialment pel que fa a monedes socials i complementàries i finances ètiques i solidàries.

 

 

  • Prendre mesures legislatives per garantir el dret al crèdit, eliminar l’exclusió financera i l’abús sobre el client minorista, i facilitar l’accés a finançament als projectes d’economia social i solidària.

 

  • És imprescindible que l’interès públic sigui també l’objectiu primordial de tota la innovació financera que es faciliti des del sector públic en el terreny del fintech i que es dediquin recursos a l’objectiu d’aconseguir nous dissenys monetaris i financers que permetin abordar amb millors instruments els reptes als quals ens enfrontem. La tasca del sector públic davant del fintech no ha d’estar enfocada a facilitar la depredació del sector bancari en cap cas.

 

C.- mesures necessàries per traslladar la responsabilitat de les crisis actuals i futures als qui amb la seva activitat econòmica les generen i evitar que sigui la ciutadania qui carregui els costos.

  • Establir mecanismes per auditar el deute dels països, repudiant el deute odiós i il·legítima i establint quitacions, re-estructuracions i altres mecanismes de cancel·lació.

 

  • Promoure un sistema fiscal just, equilibrat i suficient que financi les despeses de l’Estat social i de la transició ecològica reduint la dependència del deute. Per a això ha de ser progressiu incrementant les càrregues fiscals al capital per almenys equilibrar-les amb les càrregues fiscals sobre els rendiments del treball.

 

  • Incrementar els requeriments de capital bancari mínim i incloure mecanismes per traslladar al capital de les institucions financeres els efectes negatius que la seva activitat genera en la societat o el medi ambient.

 

  • Imposar majors dotacions reals dels bancs als fons de garantia de dipòsit.

 

  • Exigir a les entitats privades que han estat rescatades el compliment de criteris de responsabilitat social i control ciutadà.

 

  • Establir polítiques econòmiques dins de la UE que permetin federar el deute dels països membres.

 

  • Derogar totes les mesures de retallades de drets que els governs han pres al dictat dels mercats financers.

 

En conclusió, instem als poders públics, al sistema financer i a la ciutadania a unir esforços per iniciar una transició a un nou sistema financer que de pas a un nou ordre econòmic basat en l’interès col·lectiu, la responsabilitat i la sostenibilitat socioambiental.

La lluita per a unes finances que siguin un bé comú i deixin d’estar al servei dels poders econòmics és una condició necessària per fer efectius els serveis i prestacions públics pròpies d’un Estat de dret, la transició ecològica, la igualtat de gènere i el dret a un treball digne i socialment responsable. En aquest sentit,  conscients de la necessària organització contra els poders financers de treballadores i treballadors i en general de la ciutadania responsable amb la democràcia i el planeta, volem promoure un debat per a fer més eficaç l’organització de les lluites i resistències contra el capitalisme financer, mitjançant el consens, l’acció conjunta i un projecte comú.

 

 

 

[i]  CAVERO T;  POINASAMY, K. (2013) La trampa de la austeridad El verdadero coste de la desigualdad en

Europa; Oxfam International.

[ii] Dades de la recaudació tributària 2015. Presentació Presupostos generals de l’Estat.

 

[iii] Presupostos generals de l’Estat 2018.

[iv] Dades de l’Institut Internacional de finances. (IIF)

Etiquetes: .

Asóciate

Esdeveniments

Videos recomanats

Taula rodona Jornada 15 S "10 anys de crisi. Prenem el control de les finances" #10anysdeCrisiEstafa.Els moviments socials exposen i debaten: la crisi i alternatives Manifestació Jornada internacional de lluita. "10 anys de crisi estafa. Prenem el control de les finances" Vídeo de ATTAC España. "10 años de Crisis Estafa" Presentación del libro editado por ATTAC: "10 años de crisis, hacia el control ciudadano de las finanzas Entrevista a Isabelle Bourboulon. Miembro de ATTAC Francia Presentació Campaña "10 años de crisis/estafa" en Madrid El futuro del Trabajo: Parte1 - Presentación Enrique Seijas ATTAC Parte 2 - Ponencia Héctor Zapata Parte 3 - Ponencia Albert Recio Parte 4 - Coloquio con el Público Susan George explica qué es ATTAC

Macron et ses cadeaux fiscaux : toujours plus pour ceux qui ont déjà trop ! from Attac Play on Vimeo.

Refugi i migració a la UE: Veus que trenquen murs Refugi i migració a la UE: L'Europa Fortalesa: Alternatives

Tratados Europeos from aire on Vimeo.

Vídeo de les lluites per la Renda Garantida de Ciutadanía Cómo afecta la Regla de Gasto de Montoro al Ayuntamiento de Madrid

Segueix-nos

Segueix el nostre RSS Segueix-nos a Facebook Segueix-nos a Twitter Contacta'ns

Introdueix el teu correu per a rebre un resum:

Delivered by FeedBurner

Programes de ràdio

  • La PAH de L'Hospitalet fa un programa de ràdio que es diu "Sí se puede!" i que podeu escoltar en línia clicant aquí: RadioLaPAH

No al TTIP

Campanya ITF

Campanya per un impost a les transaccions financeres

Entrades recents

Etiquetes