Algunes consideracions per a recuperar les finances

 

Attac Acordem

 

A.- Situació actual de les finances

Les finances constitueixen el subministrament de diners necessari per a l’economia de mercat. En democràcia, l’economia hauria de servir als interessos de les persones, i les finances haurien de comportar un conjunt de principis i estar sota controls democràtics. Tanmateix, les finances capitalistes es van constituir al servei de les grans corporacions i capitals, en lloc de servir a tota la societat.

L’ordenament financer de la Unió Europea es regeix per uns principis bàsics: de la maximització de les finances privades, o de privatització; de competència (en principi lliure i no falsejada, això no obstant a la pràctica no és així); de llibertat absoluta de moviments de capitals, a la que s’afegeix l’opacitat de les grans transferències de capitals.

La vasta desregulació de l’economia, a partir de finals dels 70, va trancar amb els control sobre el mercat i els capitals que existien des de la postguerra, i la liberalitza. Amb el neoliberalisme, les finances adquireixen una enorme proporció sobre el conjunt de l’economia i s’autonomitzen. Finalment, arriba la hiperinflació financera i al descontrol generalitzat. Això va alimentar la crisis financera de 2008, i la posterior recessió econòmica, que encara sofrim.

 

El sistema bancari

Actualment, el sistema bancari en Espanya és principalment privat, a excepció de Bankia i la Sareb. De la dictadura, es van heretar alguns bancs públics, que havien servit a la etapa expansiva «desarrollista», i que si haguessin conservats al servei de la democràcia, podrien haver estat una potent font de desenvolupament i benestar per a la ciutadania. Tanmateix, els governs  del PSOE primer i després, i fonamentalment, del PP els van fondre i privatitzar en l’operació BBV – Argentària. Els governs del PP van promoure una sèrie de mesures que suposen obstacles a la democratització financera, com seria els obstacles a la creació i activitat de entitats de crèdit cooperatives i solidàries.

Posteriorment, en 2013, i després d’un període de reestructuració gradual, la llei de Caixes d’ Estalvi i Fundacions bancàries privades, transformava les caixes de proximitat en entitats bancàries privades, amb les característiques dels bancs actuals com la possibilitat de concentrar les competències de la banca d’estalvi i d’inversió. L’objectiu de la reestructuració del sistema bancari espanyol en conjunt hi és marcat per les instàncies de la Unió Europea, i té com objecte la convergència en 5 o 7 entitats sistèmiques que serien responsables del 90 % , sinó de la totalitat, del negoci bancari.

Des del moment en que es va gestar la crisi, fins l’actualitat, l’escassa vigilància supervisora del Banc d’Espanya sobre el desenvolupament de la bombolla financera i sobre el processos de fusió i bancarització de les caixes d’estalvis ha estat determinant en la crisis del sistema financer. I això va ser possible per la base de desregulació i liberalització del sector en consonància amb les directrius de la Unió Europea, i les mínimes normes regaladores internacionals de Basilea II y III.

Les normes de regulació internacionals del Comitè de Supervisió Bancària de Basilea, constitueixen una utilització desproporcionada del mecanisme de reserva fraccionada dels bancs, establint entre un 6 i un 8 %, respecte al total de valors emesos, la reserva del «core» capital o capital de qualitat. Aquest capital és el mínim líquid que deuen tenir els bancs per a afrontar situacions de crisis i riscos bancaris. Però aquest és un mecanisme clàssic de l’enriquiment il·lícit dels bancs amb la base dels depòsits de la ciutadania, això no obstant la majoria dels bancs tampoc compleixen amb aquestes mínimes normes regulatòries establertes a Basilea. Aquest incompliment és facilitat per les pròpies normes contables.

El mecanisme de reserva fraccionada es produeix des de la pròpia  creació del sistema bancari i es va originar pel fet de l’existència d’instruments financers diversos: el paper moneda i els títols que els bancs emeten creant diners bancari, ja que el diner moneda és competència exclusiva del BCE. La desregulació ha suposat la cerca continua de liquiditat per part de les entitats financeres, fent us d’un excés de titulització i aprofitant-se del baixos tipus d’ interès i la manca de límits de l’apalancament creditici. L’abús de productes financers derivats ha creat una profunda inestabilitat en les finances mundials. Molts d’aquets productes, els tòxics, van portar al crash de 2008 i a una profunda recessió, que ha produït enormes ferides a l’àmbit social, un augment de l’atur i de les desigualtats, i un retrocés dels drets humans i també a l’àmbit de l’ecologia.

Però la banca ha fet, i segueix fent-lo, un us de males pràctiques, comissions abusives, i productes estafa com les preferents. Es suposa, al mateix temps, que el mercat aconseguirà  que els gestors privats, guiats pel seu propi interès de benefici, actuïn d’acord amb l’ interès general. És evident que no és així, els alts directius s’assignen salaris escandalosos, inclús quan l’entitat té pèrdues i/o és a punt de fer fallida.

El procés de concentració i oligopolització bancària significa una altra volta de rosca sobre les rendes del treball que alimenten el capital bancari, o sigui, apropiació de beneficis i socialització de pèrdues. Per tant, els grans bancs es converteixen en entitats sistèmiques, massa grans per a fer fallida, i per tant, els Estats acaben impedint la fallida i el seu deute privat devé deute públic.

És primordial la construcció d’un Banc Central Europeu amb uns objectius assignats per la Unió. Ara, és sorprenent la seva independencia política respecte de la UE. Les seves funcions principals són de control de la inflació i l’emissió de moneda, però no en té sobre el creixement econòmic ni la creació d’ ocupació. Aquest estatut del BCE és un obstacle insalvable per a que la Unió pugui constituir algun dia una verdadera unió econòmica i social.

 

Inversors institucionals i la seva activitat especulativa

Més a més dels grans bancs i de les caixes d’estalvis, existeixen altres inversors institucionals, amb autonomia, si bé moltes vegades es lliguen a aquets mateixos bancs de diverses formes. Parlem dels fons d’inversió, de les grans asseguradores internacionals, dels fons de pensions que van invertint a les borses mundials; de les societats e institucions d’inversió col·lectiva com les Sicav, les Socimi, etc.

Els gestors de tots aquests grans inversors institucionals han estat, durant dècades, els màxims agents d’especulació amb actius diversos, cercant el benefici ràpid, però assumint riscos i ¡posant les economies en risc!. Es va produir amb els productes financers i la moneda, a l’àmbit immobiliari, amb el deute dels Estats, amb els productes alimentaris i els recursos bàsics, amb la compra d’empreses, invertint a la borsa, per a després disseccionar-les i vendre’ls ja reconvertides, etc.

La progressiva transformació d’una economia productiva en una economia especulativa ha suposat una metamorfosi substancial dintre del sistema capitalista, el capitalisme productiu s’ha transformat en un capitalisme financer, que suposa una economia virtual i depredadora.

L’especulació s’imposa a l’empresa i s’ha instal·lat dintre del flux econòmic, tal manera que per cada unitat de flux de diners que circula a l’economia real, hi ha més de 80 unitats destinades a l’especulació, a curt termini, no productiva. Aquest sector financer és el que més beneficis en obté, 26 vegades més rentable que tots els demés, tanmateix , gairebé no paga imposts. Al mateix temps, es freqüent observar  en les memòries  de les grans companyies com en gran part els seus beneficis procedeixen d’una inversió financera, més enllà del seu objectiu productiu. Per tant, les entitats financeres privilegien l’especulació, que li dóna grans beneficis, en lloc del crèdit a les famílies i les empreses.

Els diners, la banca i alguns instruments financers són elements útils i necessaris a una economia moderna. Nogensmenys, la seva majoritària privatització, el seu creixement indiscriminat i l’abús amb fins d’enriquiment especulatiu té efectes desestabilitzadors sobre l’economia real (crisis, desocupació, augment de les desigualtats).

 

L’economia. La opacitat i els sistemes jurídics offshore:

Actualment, l’opacitat és un dels majors obstacles pel necessari control i democratització de les finances. Impedeix la transparència imprescindible per a fer possible la rendició de comptes, la supervisió consolidada i el control ciutadà.

Pràcticament, els més grans fluxos financers, a nivell internacional entre bancs i altres institucions financeres, romanen ocults mitjançant instruments de transacció, registre i pagaments opacs. La volta de rosca a la opacitat són els refugis fiscals i financers, que amb els seus sistemes jurídics offshore suposen una sèrie d’importants problemes per a l’economia mundial. Incentiven i protegeixen el delicte econòmic, la corrupció i la delinqüència organitzada. Creen descontrol a la banca i a les finances, amenaçant l’estabilitat financera. Possibiliten el fora de balanç i nodreixen la banc a l’ombra i els riscos sistèmics. També minimitzen els ingressos fiscals dels Estats. I són al centre de la crisi pressupostària actual que soscava l’ Estat democràtic i social. Augmenten la pobresa i la desigualtat, i incentiven la criminalitat organitzada, la corrupció i el terrorisme a nivell internacional.

 

La fiscalitat i l’emissió de deute públic: dues fonts financeres dels Estats

Els impostos són la base del finançament dels Estats modernes. A la Unió Europea ha hagut una regressió important de la fiscalitat dels Estats després de la crisi, per una part, per la disminució de la massa salarial deguda al augment de l’atur, la reducció dels salaris i del consum, i per una altra, per l’enfonsament de l’impost de societats donat el tracte de favor impositiu cap a les grans empreses, i també, i molt especialment, a causa de l’elusió i evasió fiscal, amb l’ utilització de refugis fiscals.

El sistema fiscal espanyol hi és sis punts per sota en recaptació de la mitjana europea. Més a més, el 83 % de la càrrega impositiva  correspon a les famílies i solament un 12 % a les empreses. Aleshores són les famílies i el treball els que proveeixen els pressuposts generals de l’ Estat, sent mínima la contribució del capital i les empreses.

Els impostos i altres ingressos corrents haurien de ser suficients per a finançar les despeses públiques en circumstàncies normals. Tanmateix, els països han de poder utilitzar eventualment els dèficits i superàvits pressupostaris  amb objectius anticíclics, mentre que els serveis socials s’haurien de finançar. com norma, amb emissió de deute pública.

No obstant això, fa dècades que som amb economies cada vegada més endeutades, tant à l’àmbit públic com al privat d’empreses i famílies. El deute és un arma recurrent del capital i dels Estats per a generar projectes econòmics, recuperar el consum i mantenir els sistemes de benestar.

La Unió Europea  imposa una política pressupostària de suficiència financera excessivament rígida. Les normatives de la UE, respecta a la despesa dels Estats, venen establertes per mitjà d’acords d’estabilitat i disciplina pressupostària, que mantenen el límit del dèficit al 3 % i del deute al 60 % del PIB. Però el nostre país supera ambdós límits, i això va ser el motiu perquè PP i PSOE, pressionats per l’ UE, van fer el «canvi exprés» de la constitució, incloent el criteris d’estabilitat pressupostària a l’article 135, que obliga a l’ Estat a amortitza,r al termini degut, els acords del deute sobirà pactat i els interessos reportats, abans d’utilitzar els recursos pel subministrament dels serveis i prestacions públiques.

Existeix una gran bombolla del deute dels països i també del deute mundial. Segons el propi FMI, el deute global de les famílies, empreses, corporacions i governs, sense comptar el corresponent a les finances, és de 132,4 (237 billones de dòlars) , i equival al 222,5 % (317,8 %) del PIB mundial. I a pesar de que els Estats van gastar bilions d’euros pel rescat de les entitats financeres, el deute privat és el més gran.

Especialment problemàtic, és l’apalancament creditici dels grans inversors per a especular a les borses, als mercats no borsaris i als mercats secundaris de deute sobirà.

 

La moneda única i el tractat de l’euro

Els criteris d’estabilitat i disciplina pressupostària són espacialment onerosos pels Estats del sud d’ Europa. El motiu és que els costs del seu finançament difereixen molt uns països d’ altres, degut a la qualificació que les agències privades de qualificació li donen als seus deutes sobirans segons el risc d’impagament. Països com Grècia, Irlanda i Espanya tenen una prima de risc molt més alta que altres països del Nord d’ Europa, el que incrementa el cost de finançament. El fet de que a l’eurozona existeixi una moneda comuna, l’euro, impedeix que els diferents països tinguin sobirania monetària i per tant autonomia en les seves polítiques econòmiques.

 

B.- Una proposta alternativa

Dintre del sistema capitalista, on el control del poder és ostentat per una plutocràcia  u oligarquia econòmica, els grans projectes polítics i socials es pleguen als interessos de dites oligarquies, que, tanmateix s’assenten localment, son globals en el seu funcionament, com correspon a aquesta fase del capitalisme financer.

Avui es pot constatar que aquesta plutocràcia global, que no arriba al 1 % de la població mundial, domina amb mà ferma l’economia, la política i la cultura, al mateix temps que promou en l’opinió pública els valors sistèmics. Amb uns medis de comunicació social sota el control de corporacions privades, la ciutadania roman desinformada i, aleshores, no s’implica, mes enllà de les votacions cada quatre anys, en l’ exercici democràtic i l’acció social. Avui solament una minoria de ciutadans i ciutadanes conscients representa a la societat crítica, social i políticament organitzada. És significatiu que una gran part d’aquests votin, als països democràtics, opcions que , tant defenen en l’oposició com exerceixen, quan són al govern lleis i mesures econòmiques neoliberals. Això ens demostra fins quin punt la ideologia neoliberal hi és establerta i consolidada en amplies esferes de la política, cultura, universitats, medis de comunicació de masses i en general, en l’opinió pública, especialment als països desenvolupats i en una gran part del països en vies de desenvolupament. Per tant, és lògic que hàgim arribat on estem: les corporacions dominen el Món.

Molts i moltes, des de la societat civil organitzada, ens preguntem com desenvolupar una acció política i social efectiva dintre de l’ actual context neoliberal i financiaritzat. Des de fa temps ATTAC ve exercint, a l’ àmbit internacional, un treball pedagògic que ajudi a la ciutadania a conèixer i entendre la situació econòmica, social i política, per a arribar a construir un projecte polític ciutadà. Especialment ara, quan els governs es rendeixen al capital, és l’hora de la ciutadania organitzada per a l’acció social i política. L’estratègia d’ ATTAC es precisament  l’educació popular orientada a l’acció. S’ha d’anar teixint complicitats i xarxes ciutadanes entre les diferents associacions i moviments socials, a nivell local i internacional, per a construir el canvi col·lectivament.

L’actual sistema té un eix dominant, el fonamentalisme de mercat, per sobre tot els altres (estat, societat, ecologia, bens comuns…). Els neoliberals van fer molt bé el seu treball, per tant, la ciutadania conscient i activa, junt a les forces polítiques realment crítiques amb el sistema, han d’ enfrontar-se a una ingent feina. Com podrem decodificar i deconstruir l’actual estructura sistèmica neoliberal, tant a l’àmbit econòmic com polític i de valors?

En les democràcies pluralistes actuals, diverses social i ideològicament, qualsevol projecte de canvi ha de servir per a avançar amb consens bàsics construïts col·lectivament entre les forces crítiques. I això és necessari per a guanyar espai cap a una construcció de l’hegemonia cultural i la conformació de l’opinió pública. Des de la perspectiva de teixir xarxes de consens, ATTAC proposa un intercanvi de punts de vista, anàlisis i diagnòstics, cap a un projecte alternatiu per anar construint una xarxa d’acció social ciutadana.

 

Les alternatives estratègiques (no finalistes) d’ ATTAC per l’àmbit financer

En primer lloc, cal considerar que la deconstrucció ideològica i pràctica del model neoliberal requereix el qüestionament sistemàtic dels seus principis: privatització, competència, desregulació, llibertat absoluta pels capitals i opacitat. Per tant, el projecte social i polític de la ciutadania ha de tenir els valors d’això públic: armonització, cooperació i solidaritat financera; reivindicació de la regulació i control de les finances, i l’exigència de la transparència financera.

 

Regular els mercats i les institucions financeres requereix:

  • Limitar les titulitzacions i els productes derivats.
  • Augmentar substancialment els requeriments de capital de qualitat (core capital) als bancs i controlar que les ratio siguin efectives.
  • Adoptar una nova llei tipus «Glass-Steagall» internacional que separi els bancs de depòsit dels bancs d’inversió.
  • Regular els fons diversos d’inversions, asseguradores, societats d’inversió col·lectives…
  • Regular les agències de qualificació de crèdits privades, o crear noves agències públiques a nivell internacional.
  • Incrementar la regulació de les borses de valors, mercats de capital i mercats no borsaris.
  • Eradicar les pràctiques desestabilitzadores de l’enginyeria financera per a l’economia i nefastes per a la societat, així com les pràctiques abusives amb els productes derivats. La creació i comercialització de nous actius/ instruments financers haurien de ser sota controls severs i estudis previs a la seva comercialització indiscriminada. Les entitats financeres cal que demostrin , sense cap dubte raonable, que els inversors són conscients dels riscos dels actius oferts. Els depositants, accionistes i ciutadans en general haurien de tenir més informació i capacitat de control.
  • Cal una millor regulació de les grans corporacions, per a evitar que assoleixen massa riscos quan cerquen el màxim benefici. Els grans bancs sistèmics s’haurien de fraccionar. En general, per a que sigui efectiva la lliure competència que el sistema diu que promou, caldria controlar la formació de grans oligopolis que dicten les pràctiques del mercat.
  • Regular els salaris dels directius d’empreses, les comissions, les stock options i altres formes privilegiades de remuneració.

 

Recuperar el garantisme del que és públic en la societat requereix:

  • Recuperar el garantisme financer mitjançant una banca pública, ètica i amb control ciutadà.
  • Recuperar les caixes d’estalvi de proximitat, promoure les cooperatives de crèdit i altes agents financers locals.
  • Sostenir i promoure la consolidació de la Banca ètica i de les cooperatives ètiques i solidàries.

Construir una Europa política, social i solidària requereix:

  • Canviar l’estatut del Banc Central Europeu: Cal que una de les seves funcions sigui la creació d’ocupació, que sigui dependent políticament de la Unió Europea, que sigui el supervisor màxim de les entitats financeres de la UE, i que presti diners directament als Estats si fos necessari. Si se continua amb el projecte d’unió bancària, aquesta darrera mesura seria necessària.
  • Una unió fiscal verdadera, que comporta l’armonització fiscal dintre de la UE, al mateix temps de dotar d’una major progressivitat als sistemes fiscals per raons d’equitat. Això implica tipus marginals creixents de l’ IRPF i per a bens de luxe; evitar l’evasió i elusió fiscal (SICAV, beneficis fiscals injustificats, tolerància amb els refugis fiscals) i l’equiparació de les cargues fiscals del capital a les del treball.

Transitar cap a un nou model econòmic productiu social i ecològic requereix:

  • És fonamental acabar amb l’especulació a curt termini de tot tipus d’actius, i per tant, és necessari dissuadir amb impostos com el ITF (Impost a les transaccions financeres). I és imprescindible per a combatre el colossal poder de les finances sobre l’economia, ja que, en cas contrari, és impossible una planificació democràtica de les finances per a fer viable la transició social i ecològica.
  • Combatre l’opacitat financera. Cal dotar de mecanismes de transparència i regulació als sistemes de transferències financeres (Swift), a les cambres de compensació interbancàries i al sistema de pagaments internacional. I quelcom d’imprescindible: eradicar els refugis fiscals o centres offshore, que impossibiliten l’ Estat social, democràtic i de dret.
  • Existeixen diverses mecanismes per a lluitar políticament, a nivell local, contra les activitats dels fons d’inversió, socimi,s i altres agents dedicats a l’especulació immobiliària. Un dels quals, i és fonamental, obligaria per llei o ordenances a posar en lloguer els habitatges desocupats, i cas que no es faci, imposar sancions.
  • En cas d’inviabilitat, a curt termini, de la supressió d’activitats especulatives amb actius financers «perillosos», un objectiu alternatiu podria ser acotar el «casino financer» per a que la seva activitat permeti beneficis als seus usuaris, però que no generi efectes que afectin/desestabilitzin l’economia real. Un exemple és la separació dels bancs de depòsit dels bancs d’inversions.
  • Auditar el deute il·legítim i/o odiós. El deute és sobre tot un problema polític, no econòmic, i en aquest sentit existeixen diverses alternatives que suposen decisions polítiques com la suspensió de pagament d’un deute il·legítim i/o odiós, i la reestructuració del deute acompanyada d’una lleva. Una altra opció seria federar els deutes dels paísos a nivell internacional, per exemple dintre de la UE.
  • Crear alternatives socials de troc, monedes locals amb control democràtic i de les hisendes públiques, etc.
  • I que s’acompleixen els criteris fonamentals de la transició ecològica dintre del sistema productiu.

 

La lluita per a unes finances que siguin un bé comú i deixen d’estar al servei dels poders econòmics és una condició necessària per a que els serveis i prestacions públics pròpies d’un Estat de dret, la transició ecològica, la igualtat de gènere i el dret a un treball digne i socialment responsable siguin possibles. En aquest sentit; i conscients de la necessària organització per aquest combat, de treballadores i treballadors, de la ciutadania responsable amb la democràcia i el planeta, contra el els poders financers; nosaltres volem promoure un debat per a fer més eficaç aquesta organització de lluites i resistències contra el capitalisme financer, mitjançant el consens, l’acció conjunta i un projecte comú.

 

ATTAC ACORDEM

Juny de 2018

Etiquetes: .

Asóciate

Esdeveniments

Videos recomanats

Manifestació Jornada internacional de lluita. "10 anys de crisi estafa. Prenem el control de les finances" Vídeo de ATTAC España. "10 años de Crisis Estafa" Presentación del libro editado por ATTAC: "10 años de crisis, hacia el control ciudadano de las finanzas Entrevista a Isabelle Bourboulon. Miembro de ATTAC Francia Presentació Campaña "10 años de crisis/estafa" en Madrid El futuro del Trabajo: Parte1 - Presentación Enrique Seijas ATTAC Parte 2 - Ponencia Héctor Zapata Parte 3 - Ponencia Albert Recio Parte 4 - Coloquio con el Público Susan George explica qué es ATTAC

Macron et ses cadeaux fiscaux : toujours plus pour ceux qui ont déjà trop ! from Attac Play on Vimeo.

Refugi i migració a la UE: Veus que trenquen murs Refugi i migració a la UE: L'Europa Fortalesa: Alternatives

Tratados Europeos from aire on Vimeo.

Vídeo de les lluites per la Renda Garantida de Ciutadanía Cómo afecta la Regla de Gasto de Montoro al Ayuntamiento de Madrid

Segueix-nos

Segueix el nostre RSS Segueix-nos a Facebook Segueix-nos a Twitter Contacta'ns

Introdueix el teu correu per a rebre un resum:

Delivered by FeedBurner

Programes de ràdio

  • La PAH de L'Hospitalet fa un programa de ràdio que es diu "Sí se puede!" i que podeu escoltar en línia clicant aquí: RadioLaPAH

No al TTIP

Campanya ITF

Campanya per un impost a les transaccions financeres

Entrades recents

Etiquetes