Treballadores dels serveis socials de Barcelona

Definició literal de la Renda mínima d’inserció (RMI) a data d’avui segons el departament d’empresa i ocupació de la Generalitat de Catalunya:

La renda mínima d’inserció és una acció de solidaritat de caràcter universal envers els ciutadans i ciutadanes amb greus dificultats econòmiques i socials amb el propòsit d’atendre les necessitats bàsiques per viure en societat, amb els recursos convenients per mantenir-se i per afavorir-ne la inserció o la reinserció social i laboral.

QUÈ HA PASSAT ?

Des de l’agost del 2011 amb l’aparició sobtada i no comunicada del nou decret regulador d’aquesta prestació ens hem vist abocats a un enduriment de les condicions per accedir-hi, la suspensió d’expedients sense previ avís  i sense donar a les persones la oportunitat de defensar-se, deixant en la més absoluta desinformació tant a usuaris com a professionals, i tot acompanyat d’un  menyspreu  ofensiu i absolut descrèdit  envers la  tasca dels professionals implicats en la seva execució.

La justificació de la revisió ha consistit de forma contundent i reiterada fins a la sacietat en un argument basat en la suposada detecció de frau per part dels perceptors, especialment de certs col·lectius d’immigrants i indirectament dels professionals implicats en tant què còmplices i per tant igualment partícips del mateix.  Aquesta argumentació hores d’ara ha aconseguit instaurar-se en l’imaginari col·lectiu com si d’una veritat inqüestionable es tractés.

QUÈ ESTÀ PASSANT ?

7 mesos més tard, les reiterades peticions d’informació  per a poder dur a terme la tasca professional no han estat escoltades, rebent informacions contradictòries o amb mesos d’endarreriment.

Nombroses famílies s’han quedat sense ingressos sense previ avís, algunes d’elles de forma injustificada tot i aplicar la normativa que instaura el nou decret.

Sol·licituds enviades estan essent aprovades amb 8 mesos de demora, vulnerant el principi de celeritat de l’administració pública i del mateix nou decret quan parla silenci administratiu/de caducitat als 4 mesos d’haver realitzat sol·licitud. Podríem entendre doncs que les noves sol·licituds estan totes denegades? En quin supòsits, tot i complir els nous requisits, podem transmetre als ciutadans què podran beneficiar-se de la prestació, d’altra banda encara de caràcter  universal ?

I per últim la, ens ha semblat entendre, nova vessant instaurada en la nostra professió en tant que fiscalitzadors no se sap exactament de què continua afectant sobre manera la nostra tasca quotidiana, per no dir el nostre ànim.

Què els hi estem dient en aquestes persones quan més enllà de tot el què ha estat passant des de l’agost amb els ciutadans amb expedients ja oberts, no s’estan donant noves altes, no s’està informant als professionals ni s’està aplicant la llei? Ja no és el Pirmi una prestació de  caràcter universal?

Què passarà amb el conjunt de població al qual se’ls hi està acabant l’atur i el subsidi i no tenen res a què emparar-se?.

Cal que persones que a nivell social són totalment autònomes esdevinguin les noves classes marginals de la nostra societat per tal què puguin acollir-se a la prestació quan havent-se pogut evitar els seus problemes ja no es limitin simplement a econòmico-laborals?

No sou vosaltres els que ateneu a diari a totes aquestes persones, no son les estadístiques les què us apropen la realitat, però si voleu realitat, si voleu que us anticipem una mica el futur  pregunteu-vos ara, si no penseu rectificar el vostre error, què fareu  amb aquest nou segment de població.

QUÈ PASSARÀ… ?

Què passarà amb les famílies a les quals se’ls hi ha extingit la prestació deixant-los absolutament sense ingressos?  I amb el nou segment de població que està en el llindar de la pobresa i què en poc temps arribaran a la pobresa severa?  I aquests podem ser qualsevol de nosaltres, qualsevol dels què a diari han esgotat atur i subsidi i acudeixen a explicar que no han vingut mai perquè mai han volgut que ningú que no fos ells mateixos els mantingués, però que ja no troben res, no hi ha feina per més què en busquen i ens demanen si podem  ajudar-los a subsistir. Què hi ha pensat per ells? Per tots nosaltres de fet?

Què farem amb aquest nou segment de població desprotegit?

S’ha vestit com un frau especialment per part dels immigrants, un subterfugi per a recaptar diners que trets d’altra banda suposarien un enriquiment molt major de les arques públiques per a afrontar la crisi si es el que realment es pretengués.

En qualsevol cas, si de despesa s’estava parlant, els diners recaptats no seran res front al que requerirà assistir en aquest nou segment de població. Us heu plantejat quin cost suposarà a l’administració pública assistir més tard o més d’hora a totes les persones que s’acabaran i, ja han començat, a quedar-se sense casa, què farem amb ells, amb els seus fills i els pares ancians? S’incrementaran els albergs i menjadors socials? Es crearà una nova modalitat d’aquests ‘per a famílies’?  Què passarà amb la vulnerabilitat dels menors, els malalts i els grans? S’incrementaran les places residencials públiques o acabaran els ancians ocupant els bancs de les places com succeeix en d’altres països als quals no ens volem assemblar.

S’han volgut disfressar totes aquestes veritats dient que volem ser un exemple de país progressista que mira al nord, esforçant-se en l’estalvi entre d’altres. Què és el què està passant realment? Cap a on anem en polítiques socials? Cap a on va el benestar de la nostra població, fins a data d’avui majoria i responsable del funcionament real del país? Quina serà la propera?

Gent que amb la seva feina i les seves mans han construït part del què ara tenim, que ens  han servit el cafè, que  han arreglat la lampistería, el cotxe i han construït les nostres cases,  en què s’han de reconvertir?  Quin espai i quin suport hi ha per ells actualment?

Quan les persones comencin a vagabundejar pels carrers demanant almoina i embrutant les mirades benestants, què fareu? Cada cop seran més, què teniu pensat per ells? Voldreu llavors que Europa ens miri com  un país rigorós i ferm en aquell moment?

Proposant mesures, si és que la nostra opinió importa a aquest govern, ens hagués semblat molt bé una revisió honesta del Pirmi i dels plans d’inserció, no perquè pensem que fossin fraudulents sinó perquè la feina ben feta passa sempre per, després d’un període d’acció, un període de reflexió i avaluació per a rectificar en el què s’observa ineficient i continuar caminant fent-la encara millor.

Ens hagués semblat molt bé la supressió de la prestació envers els laborals si s’hagués creat o es creés una prestació paral·lela per a totes aquelles persones que tot i portar tota la vida treballant, alguns com a autònoms, ara ja no tenen feina ni atur ni subsidi ni entrevistes de treball i són massa joves per jubilar-se i massa grans per a ser els candidats de les empreses.  Mentrestant simplement seran els nous pobres del futur, i nosaltres els condemnats a contemplar-ho en la més absoluta impotència.

Per tot això,

DENUNCIEM:

Les irregularitats comeses en l’aplicació del nou decret. La criminalització de la pobresa.  Les acusacions infundades envers usuaris i professionals. La passivitat del govern envers la gestació de les noves classes marginals del futur. I la desinformació, menyspreu ofensiu i absolut descrèdit que estem patint els professionals.

I EXIGIM:

que es resolguin els expedients de RMI; que siguem informats de forma correcta i responsable; que es respecti a les persones i la nostra tasca;  que  es plantegi la derogació d’aquest decret i en qualsevol cas què es compleixi amb l’article 24 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el qual estableix en el seu punt 3 que ‘les persones o les famílies que es troben en situació de pobresa tenen dret a accedir a una renda garantida de ciutadans que els asseguri els mínims d’una vida digna’.

Doncs senyores  i senyors, igual que la salut i l’educació són públiques, el benestar de tot ésser humà també  ho és encara,  i les condicions bàsiques per tal que pugui viure amb dignitat també ho són i són competència de les administracions vetllar per la seva existència, no insistir en què desapareguin.