Xavier Caño Tamayo.  ATTAC-ACORDEM

El sector financer de qualificació del deute està controlat per Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch. Aquestes agències de rating indiquen la solvència de països, bancs i d’altres entitats financeres amb deute. Qualifiquen països, bancs, caixes d’estalvi o d’altres deutors segons la seva solvència. És a dir, diuen si pagaran els seus deutes amb els seus corresponents interessos.

Doncs bé, el Congrés dels EUA ha assenyalat a les agències de rating com a culpables de la crisi i la nord-americana Comissió del Mercat de Valors (la SEC) estudia demandar-les. L’FMI també ha denunciat a les agències de rating per tenir “conflictes d’interessos”; eufemisme que vol dir que aprofiten la seva situació prepotent per fer foscos negocis milionaris. I han estat assenyalades com dignes de tota desconfiança pel Parlament de la Unió Europea i fins i tot pel G-20 … Unes agències dirigides per subjectes com Raymond McDaniel, president executiu de Moody ‘s, que, malgrat la crisi, l’any passat es va augmentar el sou un 70%, fins a 9 milions de dòlars (en realitat només un 69%; no exagerem). I cinc directius més es van repartir 20 milions de dòlars al augmentar un 60% els seus ingressos.

Però, més enllà de l’obscenitat d’aquestes agències i dels seus directius, la SEC les ha assenyalades com responsables de la crisi. Perquè aquestes agències qualificaren com a molt solvents els títols de deute que incloïen préstecs hipotecaris. L’alta qualificació que van atorgar a aquests títols va fer que se’n venguessin com pa beneït. Però, oh, sorpresa, els títols de deute incloïen hipoteques-brossa: préstecs hipotecaris que mai es cobraran. I el món financer se’n va anar en orris.

Ara la SEC, amb bon criteri, vol demandar les agències de rating per a que rendeixin comptes com a causants de la crisi. Nosaltres, com sant Tomàs, ho creurem quan ho veiem. Però més enllà de que la SEC o la Unió Europea tinguin el coratge d’actuar contra les agències de rating, alguna cosa fa olor de podrit en el reialme d’aquestes fosques agències.

Per exemple, a Espanya ara es liquiden les caixes d’estalvi, es privatitzen, es converteixen en bancs …, com vulgueu dir. La manera ha estat enginyosa. Les agències de rating amb les seves qualificacions a la baixa han tirat per terra la credibilitat i solvència de moltes caixes d’estalvis fins crear un estat d’opinió que “exigia” privatitzar les caixes. I, a més, gràcies a la mala fama que les agències de rating han atorgat a les caixes d’estalvi, la privatització sortirà més barata. No vull dir que les caixes fossin flors i violes, que no, però la maniobra és clara.

Vegem un exemple real com la vida mateixa que ho mostra. Un assessor de la privatització de caixes d’estalvi espanyoles és el banc d’inversió Lazard. Cailleteau era un alt executiu de Moody’s. Lazard contractà Cailleteau. I Cailleteau, quan era a Moody’s, va qualificar Espanya com un país de pena (financerament parlant) i no vegis com va qualificar les caixes d’estalvi. Ho enxampeu?

A més, quatre bancs que intervenen en la privatització de caixes espanyoles (Bank of America, JP Morgan, Deutsche Bank i UBS) controlen poderosos fons d’inversió. Aquests fons volen apropiar-se de part de les caixes. Els bancs citats tenen accions a Moody’s i Standard & Poor’s. I els grans fons d’inversió són també accionistes de grans bancs espanyols, que també volen fer negoci amb la privatització de les caixes d’estalvi.Tot queda a casa.

Hem d’agrair al periodista Pere Russinyol la bona feina feta per descobrir el pastís de les trampes de les agències de rating.
I, per si hi ha dubtes sobre la fila moral de les agències de rating, recentment aquestes han gosat advertir que qualificaran com a impagament qualsevol reestructuració del deute de Grècia, per exemple. Per més que ments lúcides de l’economia (que no estan en nòmina oficial dels bancs, com els Nobel d’economia Stiglitz i Krugman) veuen la reestructuració del deute de països molt endeutats com una alternativa assenyada per salvar la situació. Però les agències de rating fins i tot desafien a la Unió Europea, tot insinuant que Irlanda, Regne Unit, Portugal, Itàlia i Espanya tindran problemes, si la Unió s’atreveix a reestructurar el deute grec.

Segons el diccionari, quan es pressiona a algú amb amenaces per obligar-lo a obrar en determinat sentit, això és un delicte d’extorsió.
Per a quan els nous codis penals en els què de nou hi hagi delictes econòmics severament castigats?