Xavier Caño Tamayo. Attac ACORDEM

No ha estat l’acampada de la Porta del Sol la que ha estat desallotjada per forces de seguretat. No ha passat a Madrid. Ha succeït a Barcelona, a la plaça de Catalunya. I aquest desallotjament per la força innecessària, brutal i excedida, com mostren centenars d’imatges a la Xarxa i els medis informatius tradicionals, l’ha fet una policia establerta en democràcia: els Mossos d’Esquadra. Una policia quina actuació es responsabilitat política directa del govern de Catalunya. Fins el darrer bri.

El mateix govern que vulnera drets socials i econòmics de catalans i catalanes amb retalls a l’assistència mèdica i sanitària, amb les rebaixes de sou de funcionaris i empleats públics, mentre augmenta el sou d’alts càrrecs en 12.000 euros anuals  i renuncia a uns quants milions d’euros de l’impost de successions que pensa suprimir. El mateix govern que diu que vol reduir el dèficit públic català (seguint la consigna europea de calmar els “mercats”) i mira cap a altre banda davant del saqueig de milions d’euros al Palau de la Música Catalana.

Tot en nom de Catalunya, és clar.

Però ‘Catalunya’ és molt més que una paraula. I no és un ‘mantra’. És el conjunt de catalans i catalanes reals, de carn i os; els homes i dones que viuen a Catalunya.

Es comença a estar farts de la interessada utilització del nom de Catalunya. Que tants “amants” de ‘Catalunya’ obtinguin tan bons rendiments personals i materials pel seu proclamat amor a Catalunya.

Catalunya són sobre tot i per damunt de tot les persones: els catalans i les catalanes. Amb la seva llengua, cultura, identitat i tots els seus drets. Catalunya no és una entelèquia inconcreta per a l’aprofitament i benefici personal d’uns quants. Catalunya són els catalanes i catalans formant un poble que, per cert, com escrivia l’historiador Vicenç Vives, és un gresol de mestissatge. Com deia Prat de la Riba (i la antifranquista Assemblea de Catalunya va fer definició pròpia), és català qui viu i treballa a Catalunya. Vingui d’on vingui i tingui la pell del color que sigui.

I amb el tracte a catalans i catalanes, molts polítics professionals (en qualsevol cas, massa) ja han mostrat fins quin punt poden lliscar cap a l’autoritarisme. Perquè actuen com si fossin els amos, quan només són els representants: representants dels ciutadans i ciutadanes, que són els propietaris del poder polític, els dipositaris de la sobirania.

I el representant no pot ocupar el lloc de qui representa ni actuar contra qui representa. O és fora de joc.

Aquests polítics, a més, menteixen sense que els hi tremoli la parpella. Menteixen sense embuts per més que les imatges (evidències indiscutibles) diguin el contrari del que ells ens pretenen convèncer. Com ha passat en el desallotjament dels indignats a la plaça de Catalunya. El Conseller d’Interior de Catalunya hauria de ser conscient  de que hi ha milers de proves que desmenteixen el que diu penjades a la Xarxa.

I alguns polítics professionals també actuen com autoritaris quan acusen i amonesten diaris, ràdios i televisions per qüestionar la feina de la policia catalana. No han entès que en democràcia tot ha de ser qüestionat o deixarà de ser democràcia.

El brutal desallotjament de la plaça de Catalunya divendres 27 de maig ha de ser objecte d’una independent, imparcial, completa i rigorosa investigació. I que els responsables de violacions de drets civils i us innecessari i excessiu de força responguin davant la llei.

De moment, per netedat democràtica, el conseller d’Interior hauria de dimitir. I, si no te el coratge i alçada ètics per fer-ho, hauria de ser cessat pel President de la Generalitat. O les responsabilitats polítiques també li esquitxaran.