Jordi Borja. Urbanista

El periòdico de Catalunya

Silvio Berlusconi i Jose Mª Aznar encara busquen els comunistes, però tenen poc crèdit. El terrorisme del nostre entorn se n’ha anat de vacances. Les guerres dels narcos i les guerrilles són espectacles llatinoamericans que contemplem de lluny. ¿On trobar un fantasma casolà que justifiqui les nostres pors? Podria ser el capitalisme financer, causa dels nostres mals actuals, però ¿com ens han d’espantar si els contribuents, per mitjà de l’Estat, els reposem amb interessos el que han malgastat amb les seves especulacions i els seus quantiosos dividends?

Les autoritats i els mitjans de comunicació han trobat el fantasma europeu que ens amenaça: els antisistema. Es tracta de joves irats, gent perillosa que atempta contra l’ordre establert, que s’apropia i maltracta l’espai públic, que ataca els funcionaris públics i que no respecta la propietat privada. I, a més a més, aquests joves tenen idees, doncs, com deia un informe policial que vaig poder llegir fa uns quants anys, «els okupes més perillosos són els que tenen ideologia».

Els incidents recents han polaritzat l’atenció de les autoritats i dels titulars dels mitjans. Es podrien haver interessat més per l’èxit, superior a l’esperable, de la vaga, debatre sobre les causes del malestar dels ciutadans o analitzar la perversitat dels denominats eufemísticament mercats. Però prefereixen com a protagonistes negatius els joves antisistema.

Tampoc no tots. Llegeixo titulars del diari Le Monde de dijous i de divendres, com ara L’enemic interior és un càlcul polític que dissol la república i Acabem amb la imputació dels problemes als estrangers, i una pàgina sencera encapçalada així: Els joves en la crisi, una generació sacrificada.

Records del 68

Em demanen que escrigui sobre els antisistema, d’on vénen, de per què escullen Barcelona, de si hi havia un arsenal d’armes… Vaig estar una estona a l’edifici del Banesto okupat, i hi vaig veure debats assemblearis en què s’exposaven i analitzaven idees i propostes tranquil·lament. La gran majoria dels participants eren joves locals amb un perfil més universitari que del lumpen; l’ambient em recordava el maig del 68 a la Sorbona. Ni armes, ni còctels molotov, que, per cert, tampoc van aparèixer després.

La policia va comunicar que la majoria dels detinguts eren estrangers «procedents de països no europeus». És possible que aquests ciutadans portessin la culpabilitat escrita en el color de la pell. Barcelona atrau molts joves, especialment europeus, i per tant és lògic que també n’hi hagués a la plaça de Catalunya .

Eren escassos els personatges dels quals es pogués sospitar que integraven grups violents com els Blacks, molt minoritaris, que més tard van aparèixer a la manifestació. Aquesta protesta era, inicialment, pacífica, i reunia alguns milers de persones. De manera absurda, els agents de policia van bloquejar tots els carrers per on podien circular els manifestants, i per tant, sense pretendre-ho, van fer el joc als grups marginals, els quals van aprofitar la tensió existent per expressar-se ràpidament amb una violència gratuïta i rebutjable, armats amb elements del mobiliari urbà.

Tant els policies com els grups violents van acreditar i van estendre d’aquesta manera la idea falsa i perillosa que els moviments autònoms, els antisistema, són, en el seu conjunt, violents. Aquesta amalgama va servir de coartada per desallotjar l’antic Banesto.

Hi ha moltes més raons, avui en dia, per ser antisistema abans que prosistema. La majoria d’aquests joves, més que una amenaça, són una esperança. Les reaccions suscitades per la seva emergència em recorden els burgesos protagonistes de L’educació sentimental, i el mateix Flobert que, l’any 1848, veuen desfilar per primera vegada una gent fosca i estranya que els sembla amenaçadora: eren obrers que reclamaven feina, i no els havien volgut veure mai. No ens enganyem pas, els joves antisistema ens retornen a quan el passat encara tenia futur.